Josep Gras
Portada del n. 2 de la revista: ‘Regar d’hora. Set (de) pobles de secà’, d’Ariadna Fitó. Tècnica mixta sobre paper. 42×29,7 cm
Set pobles, petits, singulars en una bellesa de petjada ancestral, agermanats per una mateixa voluntat compartida. Set números gairebé (amb el d’aquest desembre) d’una publicació que es fa ressò d’aquest clam que ve de lluny i dona veu als homes i dones del territori, els d’avui i també tots aquells que en el passat hi van deixar la seva empremta (escriptors, periodistes, mestres, prohoms locals que van enfortir la vida associativa d’aquestes contrades…), vivint-hi o de pas. I set –com diu el títol de la coberta que encapçala aquest article–, una set tossuda i fonda de ser, d’esdevenir comarca. D’aquí la idoneïtat de l’obra artística que la il·lustra, de la calafina Ariadna Fitó, perquè vol «evocar a través d’una regadora l’acte conscient de donar vida a tot allò que es vol fer créixer nodrint la terra, fent èmfasi en la necessitat de treballar plegats».
Des que el juny de 2024 iniciés la seva singladura, l’ús de paraules i imatges metafòriques ha estat un dels signes identitaris de la revista: la llavor del primer número ha crescut de manera significativa, però l’objectiu primordial que ja era ben explícit en aquelles primeres línies editorials continua vigent, lluny encara d’acomplir-se, quan l’any és a punt d’abaixar el teló: «…la nostra voluntat de ser, per damunt de tot, independents i transversals, perquè s’hi vegin representades totes les poblacions del territori, així com les sensibilitats i els pensaments de la gent que hi viu». Per això, els immortals versos de l’ària “Nessun dorma! (“Que ningú no s’adormi!”) de Turandot –l’òpera de Giacomo Puccini (1858-1924) estrenada el 25 d’abril de 1926 a La Scala de Milà–, que travessen el pentagrama del número 6, d’aquest passat setembre, s’erigeixen en un recordatori tan necessari.
Que un vers operístic sigui el centre de la portada d’una revista d’informació comarcal no especialitzada, podria semblar estrany a qui no conegui aquesta capçalera presidida pels dos bustos de cavall units pel tronc (l’origen i el significat s’expliquen en una exhaustiva indagació arqueològica de Josep Maria Solà a la secció Un salt al blau (n. 3, desembre 2024), i no n’hagi llegit els seus articles i reportatges, en els quals l’empremta cultural ‒rigorosament documentada‒ és ben present des del primer exemplar.
Albert Fibla refermava aquest caràcter en el seu parlament d’agraïment després que la revista fos distingida amb el Premi Alta Segarra de la Cultura en el decurs de la 8a. Nit de l’Esport i la Cultura, organitzada per l’Ajuntament de Calaf, del 31 de gener d’aquest 2025: «La manera que tenim de presentar les nostres informacions passa sempre, de forma inevitable, per la cultura». Inevitable, deia el director, i la vitalitat de l’agenda cultural segarrenca ho corrobora perfectament: només aquests dies nadalencs esdeveniments com els celebrats Pastorets de Calaf –dels quals se’n commemoren enguany els cent anys de la primera representació–, mercats de Nadal com el de Sant Martí Sesgueioles o el Pessebre Vivent dels Prats de Rei en són una mostra prou representativa. A “Nadal a l’Alta Segarra” (n. 3, desembre de 2024), Sílvia Vila, membre del consell de redacció, n’ofereix una àmplia perspectiva informativa.
Però també és volguda, aquesta manera d’escriure, de reportar l’actualitat, perquè el llegat cultural per conèixer i difondre és immens: «Volem reivindicar el passat històric i el present cultural que ens afaiçonen», assegura Solà. Aquesta és, sens dubte, una altra de les importants contribucions que fa Alta Segarra. Documentar, revisitar, recórrer les petjades de presències valuoses del passat i convidar-hi el lector.
En el testimoniatge literari d’escriptors, per exemple. Com el del gran (i potser no prou recordat amb els anys) poeta i també periodista J. V. Foix (1893-1987), que el Nadal de 1954, en una estada curta a Castellfollit de Riubregós ‒un dels pobles que conformen la mancomunitat altsegarrenca‒, va escriure el poema Hi vam anar pel call de la sagrera (llegiu l’article “El Nadal de J. V. Foix a Castellfollit de Riubregós”, de J. M. Solà, n. 3, desembre 2024), i que n’és el tema de portada. D’una bellesa commovedora, fixem-nos en aquests versos que sobresurten del paper tacat:
Tots érem uns en la pàl·lida espera
Del Camí Ofert, a la flor de les fonts
Perseverants al vesprejar dels rocs,
Del tronc fratern i l’arrel missatgera.
L’espera poètica de Foix és també l’anhel dels habitants d’aquests pobles de ser reconeguts com a comarca independent: així ho interpreta tot l’equip de la revista en el text editorial que obre aquest número, plenament decidit a continuar el camí emprès.
Un anhel que ve de lluny, com dèiem abans, que té una llarga trajectòria en el passat. Persones (gairebé podríem dir-ne ‘personatges’, atesa la seva rellevància pública) que han estat pioneres en l’estudi i divulgació de la identitat de la comarca, com Mn. Antoni Pladevall i Font (Taradell, 1934), historiador a més de sacerdot, que fou el primer entrevistat (homenatjat) a la revista: qui feu durant més de trenta anys conferències a Calaf –els anomenats “els dilluns de Mossèn Pladevall”–, amb una ingent producció escrita que abasta més de cinc-cents títols, es mostrava a favor de reivindicar la creació de l’Alta Segarra: «Cal que la gent que hi viu ho demani» (entrevistat per J. M. Solà; n. 1, juny 2024).
Llibreter de convicció i expert en Alexandre de Riquer (coautor del llibre Alexandre de Riquer. L’home, l’artista, el poeta (1977), Joan Graells (Calaf, 1941), també protagonista il·lustre a les pàgines d’Alta Segarra, va voler fer anys enrere una revista com la d’ara, amb aquest mateix nom, però finalment el projecte no va prosperar. El seu arxiu sobre el polifacètic intel·lectual i artista calafí és de consulta obligada i, tal com ell diu, obert a tothom qui ho necessiti (entrevista de J. M. Solà, al n. 2, setembre de 2024). Un exemple d’aquesta generositat el trobem a l’article (a les pàgines següents de la conversa amb Graells) signat per Albert Fibla, que documenta el setge a què fou sotmès Castellfollit de Riubregós el 1822, durant l’anomenat Trienni Liberal.
Fixem-nos en un tercer testimoni viu, que també ocupa un lloc d’honor a la història de la comarca: Josep Huguet, activista inesgotable per la llengua i la cultura catalanes, ja en ple franquisme (difusió de la revista Cavall Fort; organitzador de cursos de català…), membre actiu de l’associacionisme calafí (escoltisme), fundador de l’escola Heura a finals dels 60, un model de bona pedagogia en uns anys encara prou foscos al nostre país (ho explica al n. 4, març de 2025, a J. M. Solà).
Aquesta ressenya breu de celebritats locals no seria completa sense l’esment d’altres figures que ja no són entre nosaltres i que són evocades també a les pàgines de la revista. Vegem-ne dos exemples: el mestre republicà Emili Sangenís (1883-1961), que exercí a Calaf durant més de trenta anys i que el mes passat fou homenatjat a la capital altsegarrenca (“Emili Sangenís, un mestre republicà a Calaf”, J. M. Solà, n. 5, juny de 2025); i el pintor i artista calafí Ramon Sala i Coy (1924-2001), il·lustrador i escenògraf entre moltes altres activitats (“Quatre pinzellades sobre Ramon Sala i Coy”, Sílvia Vila, n. 2, setembre de 2024).
La interacció entre història, cultura i patrimoni és un dels trets primordials que defineixen la línia periodística d’Alta Segarra. Tant és si la secció es diu ‘Homenots i donasses’, ‘Història’, ‘Cultura’ o ‘Territori’: són tres conceptes, tres grans àmbits que són indestriables i que s’enriqueixen mútuament, sense els quals no s’entendria en tota la seva complexitat la realitat del present d’aquesta comarca.
Per això, a banda de tots aquests personatges de rellevància històrica, es fixa la mirada en llocs, episodis o tradicions que han deixat la seva empremta en la memòria d’aquestes terres. Vegem-ne alguns a continuació, d’entre altres igualment interessants: l’antic balneari del segle XIX, les Banyeres de Mirambell (J. M. Solà; n. 6, setembre de 2025); la mina Vicenta, de Calonge de Segarra, restaurada i museïtzada l’any passat (Pia Clotet; n. 3, desembre de 2024); la intensa activitat arqueològica realitzada als Prats de Rei, que situarien la població com a bressol de la Segarra (Jordi Segura Parera; n. 1, juny de 2024); o l’Officium Pastorum, escenificació litúrgica medieval que formaria part dels orígens dels Pastorets actuals (J. M. Solà; n. 3, desembre de 2024).
Consell de Redacció d’Alta Segarra format, d’esquerra a dreta, per Albert Fibla (director), Sílvia Vila, Pia Clotet i Josep Maria Solà
La vitalitat i el clam d’una comunitat
Alta Segarra, en una edició molt acurada, visualment atractiva i alhora rigorosa i exigent en el contingut (la presentació de les seccions i la convivència d’imatge i text en són dos bons exemples, però no els únics) ha sabut arribar als lectors amb un missatge diàfan i robust que és fet d’il·lusió i determinació a parts iguals (i no parlem només dels àmbits administratiu i polític, tot i que són fonamentals, evidentment): no es pot desatendre la vitalitat d’un territori que, dia rere dia, malda per fer conèixer la seva pròpia identitat, per aconseguir un reconeixement específic, convençut que la seva autonomia reportaria millores apreciables als seus habitants. I la revista recull aquesta reivindicació i hi dona visibilitat, la fa tangible per ser escoltada, si més no, per les institucions polítiques pertinents. Albert Fibla és contundent: «La revista és un mitjà de comunicació, no un actor polític. Ens dediquem a informar i, és clar, editorialitzem a favor de la creació d’una nova comarca. Però si l’Alta Segarra no fos un territori amb identitat, la revista no existiria».
La rebuda que la revista ha tingut entre la gent ha estat molt positiva: «el que més em satisfà és que tothom diu que una publicació com aquesta era molt necessària», diu Josep Ma. Solà, fundador i membre del consell de redacció. Les expectatives del principi, que eren les de fer una revista trimestral que informés d’un ampli ventall d’aspectes culturals, socials, econòmics i d’altres que s’hi associen de manera inevitable i que afecten ‒el despoblament, per exemple, al qual s’hi dedica un ampli reportatge al número 6‒ la comarca, s’han acomplert del tot, segons Solà.
No tan sols els lectors i subscriptors ‒que no han parat de créixer‒, han contribuït a l’arrelament del “nou” (tot i que amb antecedents històrics il·lustres) mitjà de comunicació, sinó també «les empreses, entitats i comerços del territori que, de manera majoritària, ens han fet costat a través de la publicitat», assegura Albert Fibla. Si bé mai no ha estat fàcil mantenir amb vida una publicació escrita –des de la consolidació de les tecnologies digitals, ha estat un degoteig continu de tancaments o, en el cas dels més afortunats, de precipitada reconversió–, actualment és tota una heroïcitat. El cas d’Alta Segarra és, doncs, ben lloable: un any i mig d’existència, una població destinatària de poc més de cinc mil habitants: «L’estem fent sostenible econòmicament, que no és poc», diu Fibla.
La reivindicació per ser reconeguda com a comarca pròpia ha fet ja un recorregut remarcable, i Alta Segarra l’ha defensat i argumentat des del seu primer número. Com ja hi escrivia Fibla, aquesta demanda que ara ressorgeix i que té el suport de la població –a banda del de les autoritats polítiques locals– és plenament justificada per diferents motius. Des dels més pragmàtics, si ho volem dir així, com el de la «manca d’una administració comarcal més pròxima i adaptada a les necessitats dels seus habitants» (“Nou impuls per a l’Alta Segarra”, A. Fibla; n. 1, juny 2024), fins als d’índole històrica i cultural (“Traces d’una reivindicació històrica”, J. M. Solà; n.1).
Des del primer moment els alcaldes i alcaldesses dels set municipis que conformen la Mancomunitat s’hi han posicionat a favor i s’han mostrat convençuts dels beneficis que comportaria la seva creació (“Tema de portada”, n. 1, setembre de 2024). A partir d’aquí, el primer pas consistia a fer-ho saber a la Generalitat o, per ser més precisos, a tornar a recordar-los-hi, trucar de nou a la porta, perquè el setembre de 2023 ja havia tingut lloc una trobada amb l’aleshores secretari de Governs Locals de la Generalitat, David Rodríguez.
El dissabte 7 de desembre de 2024, el president de la Generalitat va visitar l’Alta Segarra: primer als Prats de Rei i després a Calaf, participant en l’acte d’inauguració del nou Casino rehabilitat. Salvador Illa va deixar molt bones sensacions, segons van explicar les alcaldesses d’aquestes dues poblacions, Carla Cases i Montserrat Mases, respectivament. Illa es va comprometre –i així ho va dir a l’entrevista que va concedir a Alta Segarra– a estudiar seriosament la proposta «perquè, visquem on visquem, tots i totes hem de gaudir de les mateixes oportunitats i accedir als mateixos serveis»(“Illa pren nota”, Albert Fibla; n. 3, desembre de 2024).
Les paraules del president durant la seva estada van esperonar els dirigents polítics locals, que el 28 de febrer d’aquest 2025 van decidir sol·licitar formalment a la Generalitat el reconeixement de l’Alta Segarra com una comarca independent, integrada pels pobles de Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Els Prats de Rei, Pujalt, Sant Martí Sesgueioles i Sant Pere Sallavinera. D’altra banda, el Grup Impulsor de l’Alta Segarra (GIALSE), constituït el gener d’aquest mateix any i que aplega homes i dones de la societat civil segarrenca, va manifestar que donava tot el seu suport als alcaldes i alcaldesses en la consecució d’aquest objectiu (“Decidits, cap a la nova comarca”, A. Fibla; n. 4, març 2025).
Calia un full de ruta –com s’anomena en la terminologia política usual– que anés fent avançar la reivindicació tan volguda i que es materialitzés en accions concretes i tangibles. El 16 de maig d’enguany se celebrava a l’Ajuntament de Calaf una trobada entre la Mancomunitat de l’Alta Segarra i el secretari de Governs Locals de la Generalitat Xavier Amor que, en declaracions posteriors de l’alcaldessa Montserrat Mases, va ser molt positiva. Els dies anteriors, Mases i les batllesses dels Prats de Rei i Sant Martí Sesgueioles Carla Casas i Marina Graells, havien parlat amb la diputada Diana Riba al Parlament Europeu sobre finançament i prestació de serveis socials al territori que representen.
El camí emprès és, doncs, llarg i encara incert, però convé no abaixar la guàrdia o –com diu el vers que canta el protagonista de Turandot, curiosament de nom Calaf, i que l’equip de la revista ressalta a la coberta del número 6– “no adormir-se”, perquè hi ha molta feina a fer, tant en la millora d’equipaments i infraestructures com en la resolució de problemes candents com el de la manca d’habitatge o el despoblament creixent que pateixen alguns municipis de la comarca: «Les qüestions més urgents que cal solucionar en els pobles de l’Alta Segarra són, evidentment, les que preocupen als seus habitants», diu Fibla al respecte.
En el desenvolupament d’aquest ambiciós projecte periodístic que és Alta Segarra hi ha un equip humà que es pren seriosament el repte. Sílvia Vila, Pia Clotet i Josep Maria Solà componen el consell de redacció, amb Albert Fibla al capdavant com a director i editor. Pia Clotet és l’encarregada de la supervisió lingüística dels continguts. L’actualitat informativa del dia a dia –econòmica, esportiva, cultural…– és coberta, generalment, per Pia Clotet i Sílvia Vila, i la cultural per Josep Maria Solà, tot i que la transversalitat d’algunes temàtiques fa que les signatures hagin d’adoptar una inevitable versatilitat sobre el paper escrit.
La maquetació i la fotografia –dos aspectes d’influència fonamental en el format i la presentació de la revista– són a càrrec d’Anna Ortiz i Montse Graells, respectivament. No es podria entendre el resultat final sense la contribució de gairebé una desena de col·laboradors, molts dels quals des del seu particular observatori que, trimestralment, conviden el lector a un exercici de reflexió que va més enllà de la mera informació.
Jaume Moya és ‘El neosegarreta’ que comenta amb sentit crític virtuts i “petites misèries” dels habitants d’aquests pobles. Des d’Un salt al blau’ amb reminiscències mitològiques, Josep Maria Solà penetra en les arrels més fondes de la identitat segarrenca. Amb un to erudit però, alhora, amè i entenedor, el professor Carles Riera dissecciona el català que es fa servir a l’Alta Segarra. La mirada més detallista en el paisatge ve de Judit Martí a ‘Entre Prats i Calaf’.
Però una secció d’Opinió sense l’acudit que faci de contrapunt humorístic semblaria incompleta: Núria Nadal i Núria Martí (i també Jaume Farrés al n. 3) caricaturitzen qüestions actuals del territori i comportaments de la gent amb to satíric. I en aquest darrer tram, a ‘Creació’ –on cohabiten text i il·lustració–, la ficció literària també hi té el seu espai propi: contes breus, poemes, fragments de diari de viatge, relats confessionals…(podeu llegir la relació completa dels autors d’aquestes peces al quadre final del present article).
D’altra banda, el patrimoni monumental, arqueològic i paisatgístic de l’Alta Segarra és un element importantíssim en la identitat de la comarca i, per això, la secció ‘Paisatge’ (amb textos de Pia Clotet i Sílvia Vila i fotografies de Montse Graells i Xavier Calvet) posa el colofó a la revista mostrant alguns d’aquests valuosos vestigis del passat (sempre observats per l’esguard majestuós del campanar de Calaf, que entre juliol i desembre de l’any passat va ser objecte d’una restauració en profunditat): l’església romànica de Santa Maria del Priorat, a Castellfollit de Riubregós; la torre medieval de guaita de la Manresana, al sud-est dels Prats de Rei o l’ermita de Sant Valentí, al terme municipal de Sant Martí de Sesgueioles, en són tres exemples representatius.
Quan parlem de patrimoni no podem oblidar el d’una altra mena, possiblement no tan vistós però més vital i de preservació urgent en els temps actuals, com és el del medi ambient i la natura. I el primer que cal per protegir l’entorn més proper és coneixe’l i fer-lo conèixer, tasca que es realitza a ‘Biodiversitat’, on la fauna i la flora locals són els protagonistes (Ricard Solà, Sylwia Zbijewska, Pep Solé Vilanova).
A punt de sortir el número 7, no és agosarat afirmar que Alta Segarra ha esdevingut una publicació informativa i divulgativa absolutament necessària per a aquest territori divers, emprenedor, curós en la salvaguarda d’un ric llegat col·lectiu i tossut en la defensa de la seva identitat: «La revista està tan consolidada com ho pot estar a aquestes altures. Queda camí per recórrer i ens ve molt de gust recorre’l». No cal afegir res més a les precises paraules d’Albert Fibla que, de ben segur, subscriu tot l’equip de la revista.
Bona sort, doncs, i que el trajecte –sens dubte ple d’esculls, però també de revelacions, com deia el gran poeta grec Konstantino Kavafis– sigui plaent.
Restauració del Campanar de Calaf (2024). Foto: Antonino Mestres
Revista Alta Segarra
Direcció i edició: Albert Fibla.
Redacció: Sílvia Vila, Pia Clotet i Josep Maria Solà.
Fotografia: Montse Graells i Xavier Calvet Camats. (n. 1, a la secció de Creació, Montse Mestres; n. 3: Domènec Noguera Solanas, Fundació J. V. Foix, Simón García, Zulima Martínez, Catpatrimoni, Ajuntament de Prats de Rei i Observatori de Pujalt).
Col·laboradors: Jaume Moya, Carles Riera, Judit Martí, Núria Nadal, Núria Martí, Ricard Solà, Sylwia Zbijewska, Pep Solé Vilanova, Jordi Mas, Jordi Segura, Ariadna Fitó.
Creació: (n. 1) textos de Josep Pelfort Gregori, Sílvia Vila Regí; (n. 2) textos de Maria Lluïsa Salazar, Maria Puig i pintures d’Ariadna Fitó i Marisol Franco; (n. 3) textos de Rosa Vila i Carles Riera, dibuix d’Eveli Palà Bofill i il·lustració de Núria Ferrer// dibuix de Jordi Bibià a Tema de portada; (n. 4) textos de Marta Agulló Ferrer i Araceli López i dibuix de Marisol Franco; (n. 5) textos de Sió Carrasco i Sílvia Vila i dibuix de Marisol Franco; (n. 6) textos de Josep Maria Solà i el grup de rock Col·lapse FM i dibuix d’Àngel Alonso.
Maquetació: Anna Ortiz (n. 1, disseny: Fina Duocastella).
Instagram: Anna Roig.
Impressió: Impremta Maideu.
Edita: La Pessetera.