Dilació

Maurice Maeterlinck (Gant, 1862 – Niça, 1949), fou un dels dramaturgs més destacats de l’anomenat teatre simbolista. El 1911 li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura, reconeixent-lo com a precursor del drama modern: “per la fantasia poètica de les seves obres dramàtiques que revela, de vegades sota l’aparença d’un conte de fades, una inspiració profunda amb moltes cares literàries”.

Són aquests primers anys del segle XX els que suposen el reconeixement de la qualitat de l’autor belga. El 1902 el compositor Débussy adapta a l’òpera Pelléas et Mélisande (1892) i el 1908 Stanislavsky estrena per primer cop al Teatre d’Art de Moscou L’ocell blau (1909), una de les obres més representades de Maeterlinck al llarg dels anys.

El simbolisme com a moviment literari i artístic neix a França a finals del segle XIX, amb Baudelaire (1821-1857) i Les fleurs du mal com un dels principals exponents. L’espiritualitat, la mort, el misteri de la pròpia vida, són temes que centren l’atenció dels seus promotors.

A banda de Maeterlinck, també poeta i assagista, altres autors com el francès Villiers de l’Isle-Adam, l’austríac Hofmannsthal o l’alemany Hauptmann s’inscriuen en aquest teatre simbolista, caracteritzat per una absència important del que s’entèn com a ‘acció dramàtica’, no seguint les pautes tradicionals del desenvolupament del drama segons la concepció aristotèlica. Hi ha una situació de conflicte o de crisi, però mostrada des d’una perspectiva sovint estàtica, contemplativa, no presentada de manera explícita ni físicament palpable, deixant un alt protagonisme a la imaginació del lector/espectador.

Una fràgil línia divisòria

És el cas de l’obra que ens ocupa, Interior, i de la versió que hem pogut veure els darrers dies a l’espai Brossa del Born barceloní, dirigida per Hermann Bonnín.

Interior (1894), juntament amb La intrusa i Els cecs, totes dues de 1892, componen un conjunt anomenat Trilogia de la ceguesa, que sovint han estat representades en un mateix muntatge, ja que es tracta de tres peces curtes i amb un tema comú que és la mort. El títol es refereix a l’existència d’una ceguesa en l’ésser humà, més metafòrica que física, que li impedeix poder veure el que és essencial a la vida.

Això mateix és el que veiem a Interior: una família gaudeix d’una plàcida vetllada dins de casa, ignorant que fora de la seva llar la tragèdia ha irromput amb tota la fúria i és a punt de trasbalsar completament les seves vides. Quatre persones, d’entre la gent del poble, han de comunicar-los la terrible notícia del suïcidi d’una de les filles, mentre el cadàver de la jove és de camí portat pels vilatans. La línia que separa la felicitat de l’infortuni és prima i extremadament fràgil, podem comprovar aquí un cop més.

L’obra transcorre, doncs, en l’espera tensa dels quatre personatges que no saben com encarar la difícil comesa que han de dur a terme. Diàlegs breus i reveladors s’alternen amb llargs silencis; aquests, emfasitzats per la gestualitat lenta, continguda però carregada d’expressivitat dels ara angoixats missatgers, es converteixen en un personatge més de la història. “Un malson, un enigma?”– es pregunta Hermann Bonnín en el programa de mà de l’obra.“Una mort. No hi ha res més implacable que una mort”.            

L’adaptació de Bonnín i de tot l’equip tècnic, al capdavant del qual Sabine Dufrenoy en el plantejament dramatúrgic, ens ofereix un muntatge auster, com era de preveure, intens i fugaç alhora, però que ha sabut captar la potencialitat poètica del text.

Els actors ocupen un espai escènic rectangular, despullat de qualsevol element escenogràfic estètic o decoratiu, accentuat per una il·luminació intimista i amb l’única presència d’unes imatges projectades en un lateral i una veu en off a l’inici que situa l’origen del conflicte. Aquest espai està concebut en tot moment com a espai real (un jardí exterior d’una casa o zona boscosa tocant a aquesta), però sobretot com a espai fortament interioritzat pels personatges i, fins i tot, com a territori oníric. Uns metres més enllà, l’interior de la casa és representat únicament per un punt de llum permanent, que és observat constantment per aquestes quatre persones paralitzades per la tragèdia.

Actuacions mesurades i contingudes, però capaces de transmetres només amb la mirada i el capteniment el profund dessassossec que els domina. Un repte d’interpretació no gens fàcil, resolt amb convicció per aquests quatre magnífics actors.

Els sons d’elements naturals com l’aigua, els cruixits del bosc o l’udol nocturn de les bèsties, juntament amb aquest ús de la llum per crear formes i espais emocionals, adquireixen en aquest muntatge un protagonisme decisiu.