La força de la paraula

El muntatge d’Oriol Broggi que podem veure aquests dies al Teatre Romea està basat en l’obra troncal Èdip rei de Sòfocles, però amb elements procedents d’Èdip a Colonos i Antígona, amb les quals formaria una trilogia de l’anomenat ‘cicle tebà’ [1]. Però el text que veiem representat en escena no pertany en la seva totalitat a l’escriptor grec, sinó que hi ha dos “annexos”: l’un a l’inici, a manera de preàmbul, en què una veu en off recita un fragment escrit per Jorge Luis Borges sobre Sòfocles; i l’altre a la part final, basat en el treball dramatúrgic de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban,1968) que donà lloc a l’obra Les larmes d’Edipe [2] , el punt de partida de la qual serveix aquí per tancar l’obra.

Encertada conclusió la que ha triat Broggi, des del nostre punt de vista, perquè significa un punt de “ruptura” amb el desenvolupament de la representació fins a aquell moment, que projecta els efectes de la gran tragèdia que ha anorreat la vida d’Èdip més enllà d’uns marcats límits temporals i d’espai. D’altra banda, el fet que el rei caigut en desgràcia, acompanyat de la seva filla Antígona (Clara de Ramon), arribin a un antic teatre en ruïnes, és d’una lloable inspiració dramàtica: un escenari ara en desús que és, alhora, record d’esplendoroses estrenes teatrals i signe tristament premonitori d’una decadència ja propera. Èdip, cec, desterrat per haver comès parricidi i incest, hi passarà les seves darreres hores al costat de l’única persona que el comprèn o que el perdona.

Més prescindible o prescindible del tot ens sembla la introducció amb les paraules de Borges, que no aporta res a la recreació de l’època de l’insigne escriptor ni del territori que serà escenari de la terrible dissort del monarca. Els breus monòlegs, pronunciats coralment, dels personatges de l’entorn d’Èdip són suficients per endinsar-nos en l’afer que aviat provocarà la crisi. Amb una gestualitat  bàsica i a través de desplaçaments mínims i calculats per l’espai, les seves declamacions transmeten una sensació de calma tensa, expectant, que aniran perfilant-se a mesura que les males notícies s’escamparan i la preocupació d’Èdip anirà en augment.

El pes de la fatalitat

La interacció que s’estableix a partir d’aquí entre els personatges assoleix  més intensitat dramàtica, destacant especialment la interpretació de Julio Manrique. L’actor encarna un Èdip que, ja des de l’inici, es veu angoixat, en un estat de torbació i d’ira creixent, que sembla que s’estimi més tancar els ulls a la terrible realitat que es va obrint pas davant seu. Desesperat, finalment abatut en descobrir la fatalitat i les irreversibles conseqüències dels seus actes, Èdip s’arrenca els ulls davant el cos sense vida de Iocasta, la seva mare i també esposa des de la mort del rei Lai, pare d’Èdip a qui aquest havia assassinat sense saber-ne la identitat.

D’una força arravatadora, magistral aquesta nova composició de Julio Manrique, que aconsegueix despertar la nostra compassió en un desenllaç d’encertat caràcter poètic. Iocasta (Mercè Pons), continguda i mesurada  fins al final malgrat la magnitud del que es va descobrint acaba, però, suïcidant-se: enèrgica i sòbria la caracterització de la dona que lluita per protegir el seu marit, a càrrec de la reconeguda actriu.

Igualment elogiable és la interpretació que fa Miquel Gelabert de l’inquietant i valent Tirèsies, l’oracle cec que tothom respecta; el duel dialèctic que manté amb Èdip és del millor de l’obra. Les profètiques paraules del savi són ressonen amb contundència entre els presents, provocant una atmosfera plena de malastrugança.

Tanmateix, aquest Èdip no acaba commovent l’espectador, no transmet en bona part del muntatge l’alè enormement tràgic de la història. Al nostre entendre, pel plantejament dramatúrgic que se n’ha fet –d’altra banda influït, tal com diu el mateix Oriol Broggi al pòrtic del programa, per les concepcions teatrals  de Peter Brook [3] – auster en la seva concepció de conjunt, però massa lineal en el desenvolupament de l’obra, amb un absolut protagonisme del text, necessitat de puntuals cops d’efecte que “trenquin” la dinàmica monòtona del muntatge.

Amb la presència de més elements rupturistes, com el de l’escena final, l’Èdip que ens presenta aquí l’aplaudit director d’Incendis (2012) i Boscos (2017) –ambdues de Wajdi Mouawad- o de Bodas de sangre de García Lorca –que es reposa el proper mes al teatre de la Biblioteca de Catalunya-, hauria estat més colpidor, tot i la seva força dramàtica innegable.

[1] Carles Riba parla del ‘cicle tebà’ en l’obra de Sòfocles, a l’estudi introductori del llibre Les dones de Traquis i Antígona , dins la col·lecció de clàssics grecs Bernat Metge (reeditat el 2008). Segons Riba, aquests tres drames no formen realment una trilogia, perquè foren escrits en èpoques diferents i en una successió que no és la dels fets tal i com es presenten a les obres (p.23).

[2] Les larmes d’Œdipe, que juntament amb Inflammation du verbe vivre forma part del díptic Des mourants, basat en l’obra de Sòfocles, va ser representada en el marc del Teatre Grec l’estiu de 2017, totes dues en el decurs d’una mateixa nit i dirigides i interpretades pel dramaturg líbano-canadenc actualment resident a París.

[3] Peter Brook (Londres, 1925) és un prestigiós dramaturg i estudiós del teatre. Les seves teories sobre l’ús de l’espai escènic i la funció que aquest ha de tenir en una obra, o el treball actoral en relació al text són només algunes de les seves aportacions més significatives.