Josep Gras
LAS DOS AMIGAS Y EL ENVENENAMIENTO
ALFRED DÖBLIN
Traducció de Joan Fontcuberta
Editorial Acantilado, Barcelona
1ª edició: octubre 2007.
A començaments dels anys 20 del segle passat, a Berlín, saltà a les primeres pàgines dels diaris –un dels que més se n’ocupà fou el Deustche Allgemeine Zeitung, prestigiós rotatiu de l’època- la notícia d’un destacat cas d’homicidi. Aquest fou el veredicte final del jurat al termini del procés judicial que se celebrà la primavera de 1923 contra una dona que havia enverinat el seu marit, amb la complicitat sembla ser que per encobriment d’una amiga íntima de l’assassina. El llibre que ara ens ocupa, escrit per l’alemany Alfred Döblin (1878-1957), escriptor conegut sobretot per la novel·la Berlin Alexanderplatz (1930), està basat en aquell cas real i en ell l’autor hi reconstrueix la història del succés, essent en tot moment fidel a la naturalesa dels fets i a les circumstàncies que concorregueren en el desafortunat esdeveniment. Las dos amigas y el envenenamiento, publicada per primer cop el 1924, gairebé un any després d’haver-se conegut el contingut de la sentència, és una novel·la breu on Döblin hi narra la progressió d’aquesta història, des de l’inici de la relació sentimental entre una dona i l’aleshores promès seu fins al desenllaç final en què es produeix l’acte homicida. Escrita amb una prosa literària depurada i concisa i administrant intel·ligentment recursos propis de la ficció en benefici del vigor del relat, el particular descens als inferns d’aquests éssers trasbalsats aconsegueix esfereïr-nos en més d’una ocasió.
Ara bé: Las dos amigas y el envenenamiento –títol que corrobora aquesta voluntat literària del seu autor- no és una narració corrent sinó que, tenint en compte l’estil amb què són descrits els fets i tenint en compte també l’ús que fa l’autor de certs codis característics del reportatge periodístic o de la crònica de successos dels diaris, podem afirmar que el present treball d’Alfred Döblin constitueix i de manera notòria una magnífica crònica negra. Hi ajuda, en aquesta consideració, el fet que el text presenta un caràcter informatiu molt marcat i seguint un ordre cronològic en l’exposició dels fets. Recursos tots ells procedents d’un periodisme d’investigació modern i rigorós que en aquells anys s’anava instaurant ja en la premsa del vell continent.
Döblin imprimeix a la narració d’aquesta sinistra història un ritme certament àgil i trepidant, no aturant-se més de l’estrictament necessari ni en la descripció dels personatges principals i del curs evolutiu dels seus estats d’ànim, ni en la reconstrucció detallada de les diferents situacions que s’esdevenen. Convençut dels principis que defensava, Döblin acostumava a dir, tant a través dels diaris on col·laborava com en els seus assaigs, que l’objectivitat havia de ser una de les virtuts principals de tota novel·la; la potestat de “jutjar”, d’opinar, deia, pertany al lector i no pas a l’escriptor. Consideració aquesta que a primera vista pot semblar contradictòria, però que al llarg d’aquestes pàgines s’hi troba efectivament reflectida.
Crònica veraç i narració literària
En l’obra que ens ocupa hi trobem, doncs, dues voluntats per part de l’autor clarament agermanades: la d’oferir una crònica veraç i objectiva dels fets sense renunciar, d’altra banda, a presentar-la en forma de narració literària amb les degudes exigències estilístiques i estructurals. No és d’estranyar, doncs, que en el relat de Las dos amigas y el envenenamiento hi hagi fondària i una indiscutible empremta autoral.
El cas que ens explica Döblin és realment esfereïdor: Elli -nom fictici, com tots els altres de la història-, després d’anys de patir maltractaments i abusos sexuals reiterats a mans del seu marit i, davant la impossibilitat de posar fi a aquesta situació vexatòria, desemparada per la legislació, decideix dur a terme de manera planificada l’assassinat de la seva parella, en aquest cas mitjançant la progressiva i sistemàtica administració de petites dosis de verí convenientment mesclades amb el menjar.
Alfred Döblin, abans que escriptor fou un conegut psiquiatra i, malgrat que el 1911 deixà de costat la professió per dedicar-se a l’escriptura, fou sempre un indiscutible defensor dels postulats del mestre del psicoanàlisi Sigmund Freud. I aquest vessant decissiu en la formació de l’escriptor alemany es nota i es palpa en la seva obra. Només cal llegir les vint primeres pàgines de Las dos amigas y el envenenamiento per comprovar de quina manera els amplis coneixements científics de Döblin sobre la psique humana i els seus intricats mecanismes contribueixen a perfeccionar la dissecció d’aquestes ànimes turmentades: Elli, la dona maltractada, o l’agressor Link, o fins i tot Margarete, l’amiga i amant d’Elli. Per això, no és estrany que el mateix Döblin, quan en el breu epíleg que acompanya la present edició parla d’aquest cas, remarqui la conveniència de relativitzar i fins i tot de qüestionar tot allò que se n’ha escrit i publicat, malgrat les proves, les confessions i les declaracions dels testimonis en les sessions judicials.
Crònica i novel·la: podem llegir aquesta peça singular com totes dues coses. És sabut que Döblin, quan la va escriure, ho feia no totalment per iniciativa seva sinó a instàncies de l’editor Rudolf Leonhard, que volia inaugurar una nova col·lecció a la seva editorial Die Schmiede dedicada a aquest tipus d’històries, sota el nom de Marginados de la sociedad. En qualsevol cas, el rigor expositiu i l’anàlisi exhaustiva d’uns comportaments humans en situacions extremes són dues qualitats que el text de Döblin conté i que, a més, posen l’èmfasi en un tema malauradament avui tan vigent com vuitanta anys enrera.