La fràgil placidesa dels estranys

A LA PLATJA DE CHESIL
IAN McEWAN
Traducció d’Albert Torrescasana
Anagrama / Empúries, Barcelona
1ª edició: febrer 2008

Manllevant el títol d’una de les seves primeres novel·les, El confort dels estranys (1981), podem dir que també els dos protagonistes d’aquest relat semblen instal·lats a l’inici de la narració, abans que la tempesta es desfermi definitivament, en una mena de confort plàcid, certament enganyós i de futurs efectes devastadors, tal com es veurà en el desenvolupament –minuciós, com no podria ser d’altra manera tractant-se de McEwan- de la història. Edward i Florence, acabats de casar, compartint el sopar-preàmbul de la tan esperada nit de noces –anys 60: aleshores encara ho era per a moltes parelles-, a l’hotel situat al costat de l’anglesa platja de Chesil, ignoren en aquests moments que l’un per l’altre són dos estranys i que sota la màscara de felicitat que tots dos exhibeixen s’hi amaga un recel profund que, en les properes hores, acabarà provocant l’inevitable conflicte.

Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948), sens dubte un dels valors més sòlids de la narrativa anglosaxona actual –un dels bastions destacats de la que es va anomenar durant les dècades dels vuitanta i noranta l’Armada Invencible, composta també d’escriptors de la talla de Julian Barnes, Martin Amis, Kazuo Ishiguro…-, és un mestre absolut en l’exploració dels sentiments ocults que subjauen sovint en les relacions humanes, i que acaben enterbolint-les i abocant-les a extrems de ruptura irreversible.

McEwan sap quin és el punt final d’arribada, i a tal fi s’hi encamina ja des de les primeres pàgines però, això sí, sense presses ni cops d’efecte innecessaris al llarg del camí. I, vistos els resultats, el lector no pot fer altra cosa que acabar agraïnt rotundament l’actitud de l’escriptor britànic. L’autor de la celebrada Expiació (2002) –recentment adaptada al cinema, com ja se sap-, dilata el temps de la narració al seu gust, però no obeïnt un mer caprici esteticista, sinó en funció de la densitat que vol aconseguir. McEwan descriu meticulosament, sempre al servei de l’evolució dels fets, l’inexorable viatge interior que emprenen els seus personatges novel·lescs. I prop de les vides d’aquests éssers que han estat desposseïts d’una placidesa si més no fràgil, hi plana sempre un alè més aviat tràgic, que predisposa al desassossec i que mena a un refugi final de solitud amarga. Potser és el preu que aquests homes i dones valents han de pagar per haver recuperat la individualitat i una dolorosa llibertat emocional.

Una prosa intel·ligent, atenta al detall

A A la platja de Chesil, la mà del narrador omniscient guia les evolucions dels dos amants ara immersos en un despit mutu cap a un desenllaç que es preveu incert, però fent incursions retrospectives en el passat d’ambdós personatges, que contribueixen a perfilar-ne un retrat sòlid i a comprendre amb més precisió les motivacions dels seus comportaments. I, en aquest sentit, resulta prou determinant la ubicació temporal en què l’autor ha situat aquest desencontre amorós: els anys 60. Una època en què les relacions sentimentals i aquells aspectes més específicament d’índole sexual en el món de la parella estaven regits per uns patrons certament diferents als actuals. Aquest element contextual esdevé rellevant perquè el lector acabi comprenent les reaccions dels dos protagonistes, no podent evitar sentir per ells una lleugera compassió.

La història, estroncada prematurament, entre l’Edward i la Florence podria acabar essent una més de tantes, si no fos per la saviesa i la sensibilitat amb què Ian McEwan duu les regnes del relat, fent gala en tot moment d’una prosa intel·ligent, atenta al detall, experta en la recreació d’atmosferes que embolcallen els personatges, no exempta d’una subtil ironia. L’escriptor anglès s’ha revelat, amb els anys, com un mestre en la difícil habilitat de centrar la mirada en un moment determinat de la vida d’algú i ser capaç de sublimar-lo, de dotar-lo d’una importància singular que acaba convertint-lo en emblemàtic i perdurable per a existències alienes.

S’ha dit que A la platja de Chesil no té l’ambició de mires que s’hi troba en altres títols de l’autor com ara l’abans citada Expiació, o fins i tot Dissabte (2007), però de cap manera no hauríem de qualificar-la d’obra menor dins del conjunt de la trajectòria de Ian McEwan. Aquest ha tornat a demostrar que el bon ofici no ha d’anar necessàriament lligat a plantejaments novel·lístics de, aparentement, més alta volada conceptual.

A la platja de Chesil constitueix un encert més a afegir a una narrativa ja plenament consolidada i madura, però que de segur encara ens pot obsequiar en el futur amb altres petites joies com aquesta.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.