Mirada lúcida a la mort

LA ISLA
GIANI STUPARICH
Traducció de J.Á.González Sáinz.
Barcelona, Minúscula.
1ª edició: març 2008.

Publicada per primer cop el 1942, La isla és una narració independent que, tanmateix, per la seva estructura i també pel ritme que el seu autor hi imprimeix, bé podria constituir el darrer capítol d’una novel·la, com una mena de teló final a un entramat més ambiciós i complex.

Ara bé, el relat de Stuparich posseeix una arquitectura interna harmònica, cohesionada, de mesura justa, que avança amb precisió gràcies a una prosa nítida i dominant en tot moment les regnes de la contenció dramàtica. Perquè el retrobament del pare ara greument malalt i el seu fill –en la plenitud de la vida- en l’illa natal que el va veure créixer, podria adoptar en més d’un moment un to llastimós o excessivament sentimental i, en canvi, és narrat aquí amb una sobrietat admirable. L’alè tràgic i alhora decadent que impregna la relació entre els dos personatges esdevé l’eix vertebrador del relat, i Stuparich el sap copsar i transcriure amb una senzillesa exemplar.

Però l’escriptor triestí (Trieste, 1981 – Roma, 1961) recorre al paisatge de l’illa, a l’entorn geogràfic i humà dels protagonistes, com a escenari dotat d’una poderosa influència dramàtica. I aquest element acaba revelant-se com a cabdal i del tot imprescindible per a la identitat del relat. Stuparich descriu la força atàvica d’uns paratges agrestos (que podrien semblar inhòspits per al visitant ocasional però no per als qui s’hi han criat) amb un to que barreja la malenconia i la inexorabilitat del destí. Ara més que mai, en aquest tram final de l’existència del pare, l’illa es converteix en un marc més real i palpable, que penetra en els dos éssers adolorits amb les seves canviants lluminositats i amb l’omnipresent fortor del salobre.

L’illa, que és ara punt de trobada i també de comiat, esdevé també en el relat de Stuparich una clara metàfora del declivi de la joventut i de la vida, sotmès a l’arbitri implacable de la mort. Claudio Magris, prestigiós escriptor i intel·lectual també triestí com Stuparich, defineix La isla en el postfaci d’aquesta edició com “un relat admirable de vida i de mort, no conjurada sinó mirada sense pietat cara a cara i resumida èpicament en el fluir de la vida”. Aquesta mirada lúcida i valenta a la mort que s’acosta –tal com ens la descriu l’autor de El Danubi o de la més recent El viatjar infinit- imprimeix més valor i transcendència a les coses petites, als records, al sentit de la felicitat, i fa el temps d’ara entre pare i fill més tangible, més intens que mai. I en el fluir estrany de les hores que s’escolen cap a l’esperat desenllaç, l’essencial de tota una vida es revela ara amb rotunda simplicitat.

En aquest sentit, l’escenari bell i alhora decrèpit de l’illa ens pot fer pensar en la Venècia esclatant de vida però també mortuòria de la magnífica novel·la de Thomas Mann, malgrat les diferències entre ambdues obres. Els horitzons literaris de Stuparich no són tan ambiciosos com els de l’escriptor alemany, però hi ha una voluntat de reflexió encoratjada i profunda al voltant de la mort i de la inexorable decadència que acompanya el ser humà que tots dos escriptors comparteixen.