Un tribut literari de gran calat

El mestratge de Conrad en la narrativa curta és ben palès en aquesta petita però selecta antologia de contes, al capdavant dels quals l’excel·lent “Joventut”: un ritme narratiu que intensifica la intriga d’unes històries d’empremta autobiogràfica, totes elles deutores de la immensitat temàtica del mar, desenvolupades amb una prosa vigorosa, precisa i diàfana. I sempre des de la mirada escrutadora però indulgent del navegant i escriptor inseparables.    

Hi ha un fragment a l’inici del seu llibre autobiogràfic Memòria personal (L’Avenç, 2017; A Personal Record, 1912), en què l’escriptor d’origen polonès explica els motius d’aquest exercici memorialístic –que és, en certa manera, una continuació de The Mirror of the Sea (1912); hi ha versió en espanyol, El espejo del mar (2003), a Hiperion–, i diu que manté ben amarrada l’esperança que el lector, després de conèixer el seu relat expressat “sense cap vel” que n’obstrueixi la transparència, pugui conèixer una mica més l’home que hi ha al darrere dels seus llibres. Però, sens dubte, la seva intenció més poderosa és retre un homenatge, manifestar una gratitud inequívoca i duradora al seu ofici i al mar que ha estat la seva llar durant anys: «Volia pagar el meu tribut al mar, als seus vaixells i als seus homes, amb els quals estic en deute per tot allò que han fet per fer, de mi, el que soc».

I, de fet, les històries de Joseph Conrad (1859-1924) –de qui se n’ha recordat el centenari aquest any passat, amb reedicions d’alguns dels seus títols i altres actes commemoratius– tenen la capacitat de mantenir-nos atents i arravatats per la seva prosa vigorosa i ben trenada, gràcies a aquest coneixement profund del mar i a l’experiència del seu ofici com a mariner mercant, amb tot el bagatge que li va aportar d’aprenentatges sobre les contradiccions de l’ésser humà i la seva innata feblesa. La feina de l’escriptor consisteix precisament en això, sosté Conrad, obrir-se al món i reconèixer-la (aquesta fragilitat), i parlar-ne: «La visió dels afers humans mereix admiració i pietat».

Així i tot, la transició del navegant professional (primer oficial, capità…) –en qui la vocació se li despertà ja d’adolescent, fent uns primers viatges a Marsella i després a les Antilles franceses el 1874, i com a aprenent l’any següent a bord del Mont-Blanc rumb a l’illa de Martinica– a l’escriptor plenament convençut del seu potencial imaginatiu no va ser d’un dia per l’altre. No hi havia un excés d’ambició literària en els inicis, com ell mateix confessa a les seves memòries: «No tenia cap pressa per capbussar-me en la vida d’escriptor…». La primera obra de ficció arriba el 1895: La follia d’Almayer, una novel·la que encaixa amb l’estat d’insatisfacció en què es trobava en aquell moment Conrad, el procés de creació de la qual ocupa un lloc central a Memòria personal.

Deixar enrere una singladura tan intensa i dura com la passada a alta mar i endinsar-se en el necessari assossec de l’escriptura no degué ser fàcil. John Stape (1949-2016), un dels experts més importants en Joseph Conrad, autor entre molts altres llibres d’estudi de la completíssima biografia Las vidas de Joseph Conrad (2007, Lumen; The Several Lives of Joseph Conrad, 2007), hi mostra un home amb un recorregut existencial heterogeni, format d’identitats distintes però inevitablement complementàries –el mateix Conrad deia que havia viscut tres vides, com a “polonès, mariner i escriptor”.
Si hi ha molta part de certesa en aquella creença compartida, segons la qual en tota obra de ficció hi ha un fort component autobiogràfic de l’autor, en el cas de Conrad aquesta és encara més rotunda. La gran majoria de les novel·les i els contes de l’escriptor nacionalitzat britànic el 1886 tenen la seva principal font d’inspiració en el cicle vital del qualificat mariner que, segons Stape, assoleix el seu punt culminant en el període comprès entre 1878 i 1890.

Tenim l’oportunitat de comprovar-ho en aquest recull, Joventut i altres narracions (maig de 2024), prologat i excel·lentment traduït per Ricard Vela, les peces del qual, la major part inèdites fins ara en català, han estat seleccionades tenint en compte les diferents etapes creatives de l’autor i seguint un ordre cronològic d’acord amb la seva data d’escriptura. Un criteri del tot encertat que posa a l’abast del lector -més coneixedor, potser, de novel·les tan emblemàtiques com Lord Jim (1900), El cor de les tenebres (Heart of Darkness, 1902) o La línia d’ombra (The Shadow-Line, 1917)– una mostra de la narrativa curta de Conrad, absolutament magistral.

Alguns aspectes defineixen la seva escriptura de manera inequívoca i contribueixen a aquesta consideració que som davant d’un dels escriptors més importants de les lletres anglosaxones. A les històries d’aquests contes hi ha una intriga creixent, que avança a través del relat d’un personatge principal, gairebé sempre en primera persona ‒l’alter ego de l’escriptor, en Marlow, “una relació que, al llarg dels anys, ha arribat a ser molt íntima”, deia el mateix Conrad‒, que es ramifica en altres relats subsidiaris sòlidament entrelligats i integrats dins de converses ben estructurades.
El desenllaç del conflicte, tot i que s’intueix que no pot acabar essent massa inesperat, sempre conté una part gens menyspreable d’imprevisibilitat i, sobretot, un caràcter reflexiu essencial: sobre la duresa extrema però, alhora, les recompenses que es recullen d’una vida dedicada al mar; els clarobscurs de la personalitat, la línia tan prima que separa la lucidesa i el seny de la follia, o la pèrdua de les il·lusions amb el pas dels anys.

El costat fosc d’un individu pot manifestar-se de maneres ben diverses, sovint disfressades de bones intencions. Rere determinats comportaments sospitosos poden amagar-s’hi accions greus com l’omissió en el socors, el sabotatge, la suplantació, la traïció… A “Un anarquista” (1905; dins d’A Set of Six, 1908) ‒on hi ha un rerefons ideològic prou revelador‒ i a “El soci” (1911; a Within the Tides, 1915), hi trobem exemples representatius d’aquesta mena de subjectes ambiciosos i manipuladors.

Conrad, amb una notòria capacitat de penetració psicològica, dissecciona les conductes dels seus personatges, i n’identifica les contradiccions i els impulsos obscurs que subjauen en la realització d’alguns actes. El còmplice secret (1909; inclòs a Twixt Land and Sea, 1912) ‒potser la millor narració del present recull, juntament amb la que dona títol al llibre‒, il·lustra perfectament aquesta qualitat: el protagonista explica una situació insòlita, immers en una densa atmosfera de tensió, que es produeix a bord del vaixell que ell mateix comanda. L’afer aquí desenvolupat literàriament s’inspira, sembla ser, en l’incident real del Cutty Sark, d’on el capità James Wallace en va saltar, a alta mar, fugint d’un afer tèrbol i greu, i del qual Conrad en va sentir a parlar entre 1880 i 1881.

Però, com s’ha dit abans, la pròpia experiència va nodrir la imaginació de l’escriptor que considerava que havia estat “un mariner fidel”, amb un accentuat sentit de la responsabilitat i un estat de sobrietat interior que  ‒remarcava‒ va intentar que no l’abandonés mai, malgrat la influència –i Conrad sabia perfectament del que parlava–, d’importants dilemes ètics i morals que assetgen l’ésser humà que té al seu càrrec els destins d’altres persones ‒com l’oficial comandant d’El relat (1917; pòstumament, dins de Tales of Hearsay, 1925).
Tot i les imperfeccions i els errors, l’actitud és, al capdavall, el més important ‒reconeix enorgullit en un altre fragment de Memòria personal‒, i fou aquesta la que el va predisposar a observar i aprendre de molts homes que conegué durant el seu intens periple: «personatges que demostren que tots aquests anys no han estat del tot un somni».

Conrad ha mostrat, diu, aquesta «actitud pietosa envers les seves ombres» (les d’aquells homes) en alguns dels seus contes. El lector en pot donar fe amb el llibre que ens ocupa, en una bona colla d’excel·lents fragments, d’entre els quals en destaquem dos a continuació, extrets de “Joventut” (1898; Youth and Two Other Stories, 1902) ‒la peça que encapçala aquest volum‒, una joia rotunda en què l’autor evoca la fortalesa d’esperit dels anys joves, quan es creia immortal i cap escull no l’atemoria. «Recordo les cares ulleroses i les figures abatudes dels meus dos homes, i també la meva joventut i aquella sensació que no tornaria a tenir mai més: la sensació que podria viure per sempre…». O aquest altre, ja al final, en un exercici breu i lúcid de recapitulació: «… els nostres rostres, envellits i arrugats; unes cares marcades pel treball dur, per les decepcions, pels èxits o pel mar; els nostres ulls cansats no paraven de buscar, de perseguir sempre amb ansietat aquell quelcom de la vida…».

La peripècia central a “Joventut”, la de la nau que acaba naufragant, es relaciona amb el fet real ocorregut entre 1882 i 1883 de l’explosió i enfonsament del Palestine rumb a Bangkok que el jove Conrad va viure i que, segons explica Stape a la seva biografia, va significar un abans i un després en el procés de maduresa del navegant.

L’únic conte d’aquest aplec que no té com a escenari principal un vaixell,  un port o altres llocs similars, malgrat que l’origen de l’episodi que s’hi relata és a la vida marítima, no és pas, tanmateix, menys autobiogràfic que els altres. Amy Foster (1903; dins de Typhoon and Other Stories, 1903) ‒un prodigi de síntesi narrativa‒ burxa en la indefensió de l’emigrant, de l’estranger (un nàufrag, en aquest cas) que arriba a un lloc en què tot li és aliè i on és rebut de manera hostil: «No podia parlar amb ningú i havia perdut l’esperança d’entendre mai el que deien els altres. Era com si tots aquells rostres fossin d’un altre món, d’un món de morts, com solia explicar-me anys després».
Però el que els biògrafs relacionen més amb el Conrad real és l’emmalaltiment que pateix més endavant el foraster, durant el qual s’expressa en una llengua “inintel·ligle” (podria ser el polonès) per a les persones del seu entorn, i que té el seu equivalent en els cicles fluctuants de malaltia (depressió) i escriptura que va patir el novel·lista.

Contrastos que, al cap i a la fi, formen part de qualsevol vida, com la de Conrad. Potser per això esdevenen tan reveladors els versos del poeta anglès Edmund Spenser (1552-1599) en l’epitafi de l’escriptor: «El somni després de l’esforç / després de la tempesta el port / el repòs rere la guerra / i la mort al final de la vida / són coses que complauen enormement».