El rapsode i la bellesa

Veure i, sobretot, escoltar la veu i una dicció prodigiosa d’aquest gran actor, i també director teatral i operístic, que el 2013 va captivar-nos amb la caracterització del cínic Jeff Gambardella a La grande bellezza –una pel·lícula en estat de gràcia, inexhaurible malgrat haver-la contemplat unes quantes vegades– en viu i en directe, presencialment i no gaire lluny, esdevé una experiència per força única i inoblidable. Un nou encert, sens dubte, dels organitzadors del Temporada Alta, que manté ben amunt l’alt llistó de qualitat de la seva programació.

Tre modi per non morire és un espectacle produït pel Piccolo Teatro di Milano, que ja s’havia representat entre l’11 i el 22 de gener de 2023 al Teatro Studio Melato de la ciutat italiana i que es basa en el llibre homònim de l’escriptor, traductor i crític napolità Giuseppe Montesano, publicat per Bompiani gairebé al mateix temps que la seva adaptació escènica.
Abans d’aquest, l’emblemàtica i inspiradora institució que té com a lema “Teatro d’Arti per Tutti” havia acollit tres altres muntatges dirigits per Servillo, d’entre els quals Trilogia della Villeggiatura de Carlo Goldoni el 2007, que fou un èxit aclaparador de públic i crítica.

No és és el primer cop que Toni Servillo, l’únic intèrpret d’aquest acte de lectura dramatitzada d’alçada, treballa conjuntament amb Montesano o, dit d’una altra manera, posa veu i cos a un text seu, ja que fa vint anys que es coneixen. El que sustenta aquest darrer muntatge, segons es diu al completíssim dossier ‘en línia’ que acompanya la seva estrena en el marc del prestigiós festival de teatre gironí, fou escrit com qui diu expressament per a Servillo i, després de presenciar-ne l’execució, no podem imaginar-nos cap valedor més capacitat que aquest mestre consagrat tant davant les càmeres com als escenaris teatrals.
La presència de l’actor aquí convertit en rapsode, un faristol amb el text situat al prosceni i el fons de l’escenari que va canviant de color, projectant la seva llum per tot l’espai. Aquests tres elements constitueixen la posada en escena de Tre modi per non morire, un recorregut poètic i filosòfic en tres parts, parlat en italià i sobretitulat en català, on la força i el rigor declamatoris de Servillo, complementats puntualment amb desplaçaments curts i precisos de l’actor que tornen sempre al punt de partida, omplen el teatre i atrapen l’espectador en un crescendo esclatant de bellesa i vehemència interpretatives.

Baudelaire centra la primera de les tres peces que componen l’obra, Monsieur Baudelaire, quando finirà la notte: la seva poesia, els versos transgressors i premonitoris de Les fleurs du mal (1857) segons Montesano, que l’ha traduït i estudiat ‒Baudelaire è vivo.“I Fiore del male” tradotti i raccontati (Giunti, 2021). El “maleït” poeta francès ja ens alertava a la seva manera de la degradació dels valors humans i espirituals, de la renúncia a un pensament i coneixement crítics a les societats actuals, sotmeses a una uniformització cultural creixent i a un materialisme cada cop més salvatge. I les paraules de Montesano, que són un tribut a l’autor simbolista, criden a la rebel·lia, a l’afirmació de la llibertat intel·lectual. Servillo les recita amb una dicció enèrgica i apassionada, amb tot el cos que acompanya les faccions tenses del rostre.

A Le voci di Dante, el segon estadi d’aquest intens trajecte literari i teatral que vol ser, en paraules dels protagonistes i dels organitzadors, “un veritable antídot contra la paràlisi de pansament i la no-vida”, l’escriptor florentí i la seva Divina Commedia (1320) ens recorden, a través de la veu poderosa i ara més poètica i plena de matisos de Servillo, que l’amor, l’afany de saviesa o la perseverança de l’ànima per no claudicar poden transformar l’existència humana i, doncs, guiar-nos així cap a una anhelada redempció, la qual no s’ha d’entendre només en un sentit religiós.
La grandesa i l’atemporalitat del text de Dante són reforçades aquí per la paraula exalçada, que és alhora el mitjà i la protagonista: «Volia donar-li a l’actor un paper de testimoniatge, amb la centralitat de la paraula en la nuesa escènica i amb una relació emocional i cultural de tu a tu», deia Servillo en una entrevista de Gianmarco Aimi del gener d’aquest mateix any, inclosa en el dossier de premsa del Temporada Alta abans esmentat, absolutament recomanable de llegir.

La peça que tanca l’espectacle, Il fuoco sapiente, viatja encara més enrere en el temps i reivindica la vigència de les ensenyances dels grecs antics. Quanta saviesa, emfasitza el rapsode, ara amb un to més distès, volgudament sardònic i amb una fisicitat més relaxada ‒Servillo avança el faristol endavant i el situa més a prop del públic‒, quanta saviesa hi ha en aquells filòsofs i poetes, diu, que es van servir del teatre per transmetre la bellesa del coneixement i per aprofundir en els grans interrogants que envolten el sentit de la vida. Si hem de continuar mantenint ben viu el foc dels clàssics ‒i el malaguanyat humanista Nuccio Ordine, o George Steiner, per posar dos exemples enormement rellevants, no van deixar de repetir-ho‒, no és tan sols per no extraviar-nos intel·lectualment, sinó per aspirar a ser veritablement feliços.
«El teatre és un festí dels sentits i de la intel·ligència», afirma l’actor. Tant és així que, finalment, quan es fa el silenci a la sala, la reacció dels espectadors no pot ser més eixordadora, el reconeixement i l’agraïment pel ‘festí’ ofert és unànime: una altra grande bellezza, la del mot nu, sobirà, que en la recitació de Servillo frega el sublim, ha deixat de nou la seva inoblidable empremta.