El dolor, les paraules

Un home i una dona extremament vulnerables a causa del trastorn que pateixen, immersos en estats de soledat lacerant, aconsegueixen crear un vincle que, més enllà del consol inicial, els pot ajudar a restituir l’assossec i l’esperança. A La classe de grec Han Kang, recentment guardonada amb el Nobel, penetra en indrets recòndits del llenguatge i el situa al centre d’aquesta història.

Abans de la concessió del Nobel el mes d’octubre passat, Han Kang (Gwanju, 1970) era una escriptora poc coneguda al nostre país, tot i que ja hi havien quatre llibres seus traduïts al català: La vegetariana (2017), Actes humans (2018), Blanc (2020) i La classe de grec –els tres primers publicats pel desaparegut segell Rata, d’Enciclopèdia Catalana, i aquest darrer per La Magrana, que n’ha agafat el relleu. El 2024 ha reeditat La vegetariana ‒amb la qual l’escriptora sud-coreana va guanyar el premi Booker Internacional el 2016, i que va causar un fort impacte entre els lectors i la crítica‒, recentment també Actes humans i és prevista l’aparició d’Els adeus impossibles (We Do not Part, 2021), la seva darrera novel·la, el gener de 2025.

La classe de grec (en coreà el 2011, traduïda primer a l’anglès el 2023 i a altres nou llengües) és prou representativa de l’univers literari de Han Kang, si tenim en compte l’argument “justificatiu” de l’Acadèmia sueca en atorgar-li el prestigiós guardó: «per  la seva intensa prosa poètica, que s’enfronta a traumes històrics i exposa la fragilitat de l’ànima humana».
Els dos personatges principals de la novel·la viuen unes situacions personals força extremes, insòlites, que els fa especialment vulnerables i sensibles en la seva quotidianitat. Circumstàncies doloroses del passat han influït en el seu isolament actual, accentuant la singularitat del trastorn que els limita de manera aclaparadora.

A través del seu relat, narrat en ocasions per cadascun d’ells i també en altres moments per una veu omniscient, el professor de grec i l’alumna adulta deixen constància del seu turment, de la desesperació silent que arrosseguen dia a dia enmig d’una normalitat només aparent. El lector pot anar coneixent la història de cadascun de manera alterna, per separat, fins que al tram final els dos lirismes conflueixen en un llarg encontre, en el decurs del qual es materialitza un vincle que esdevé poderós a mesura que va prenent forma. “Obscuritat” i “Conversa en l’obscuritat” ‒així s’anomenen dos dels capítols d’aquesta part, magnífics‒ mostren dos éssers fràgils que acaben compartint el consol tan anhelat, en un apropament ple de revelacions.

«El món és una il·lusió i la vida és un somni», diu l’home cada cop més afectat per la ceguesa, potser perquè els contorns físics de les coses, també de les persones, es desdibuixen inexorablement i la realitat sembla que hagi perdut la tangibilitat habitual. Les paraules, dites o dibuixades, adquireixen ara un sentit profund i valuós.
La dona tancada en un mutisme insondable, que ha perdut la capacitat de parlar, que ha renunciat en certa manera a comunicar-se ‒oralment, sobretot‒ amb els altres, pot compartir l’angoixa de l’home perquè ella també sent sovint que es mou envoltada d’una estranya evanescència, on passat i present es barregen en cerca de respostes. No ha estat una decisió mancada de fonament, la de voler aprendre grec antic. Una llengua morta,  llunyana, del tot aliena, potser és el mitjà idoni per iniciar el camí d’una indispensable restauració interior.

Però el món hostil, violent i insensible de l’exterior és ben real i li ocasiona patiment, a banda dels seus traumes personals: «Se sent esquinçada, no només pel dolor que li causa la pèrdua de la custòdia del seu fill, sinó pel dolor que li produeix aquest món actual amb el qual no s’hi pot reconciliar», explica Han Kang a l’entrevista que Dennis Zhou li va fer per a The New Yorker el 30 de gener de 2023, disponible en format digital. I la seva reacció, involuntària però assumida com a “necessària” en certa manera, pren forma en aquesta abdicació de l’ús de la llengua, alhora que és conscient de l’enorme dificultat que comporta poder expressar les seves emocions.

Tanmateix ‒i aquesta és una de les preguntes cabdals que planteja l’escriptora respecte a La classe de grec i que desenvolupa en la seva conferència d’acceptació del Nobel, celebrada el passat dia 7 de desembre a Estocolm‒, potser sí que és possible viure en un món “breu i violent” com el nostre si ens concentrem en els aspectes “més suaus” ‒així els anomena ella‒ de la humanitat, si som capaços de crear vincles perdurables. També el de l’aflicció, malgrat tot regeneradora, com la que senten els lectors i la que ella experimenta ‒assegura Kang, en un altre dels fragments de la seva dissertació‒ durant el procés d’escriptura.

El que captiva, més encara que la història que s’explica, és la prosa poètica que caracteritza l’estil de Han Kang: extraordinàriament sensitiva, amatent a l’evolució de les sensacions, tant anímiques com físiques, dels dos protagonistes; l’expressivitat transformadora dels sentits i la seva influència en el curs argumental. La cadència i el ritme del relat es veuen alterats, volgudament, amb la inclusió de versos, de frases amb un marcat caràcter al·legòric, fins i tot en l’organització espacial del text: «Ella l’escolta amb atenció sense fer cap mena de soroll. De seguida copsa que hi ha una cosa, com un ésser viu, un ocell, en la seva expressió, i l’escalf d’això li causa un dolor immediat». De tant en tant, hi ha fragments de caire digressiu en lletra cursiva amb reflexions i pensaments ‒la veu de l’autora, compartida pels personatges, distanciant-se una mica del temps i del flux de la narració principal, complementant-los: «La reconciliació era impossible. Les coses amb les quals no es podia reconciliar eren pertot arreu /…/ De tant en tant, després d’un llarg període de solitud o de malaltia, fluïen de sobte d’ella paraules extraordinàriament nítides i asserenades».

Han Kang, que va començar la seva trajectòria literària com a poeta ‒el 1993 va debutar amb cinc peces, entre elles L’hivern a Seül, i el 2013 va aparéixer el poemari La vesprada al calaix‒, autora també de deu novel·les, quatre reculls de contes, dos conjunts d’assaigs i tres títols més amb il·lustracions per a un públic infantil (podeu ampliar la informació a la seva web, absolutament recomanable; vegeu-hi, per exemple, la bellesa de les cobertes de l’edició coreana dels seus llibres), concedeix una gran importància al llenguatge, però no tan sols el que és format de paraules o signes, sinó el que expressa el cos sencer.

En una entrevista publicada el 2023 a la web de la Fundació del Premi Booker, arran de l’obtenció del Booker Internacional el 2016 per la seva novel·la La vegetariana, Kang afirma: «Quan escric ficció, poso molt èmfasi en els sentits. Vull transmetre sentits vius com l’oïda i el tacte, incloses les imatges visuals». Totes aquestes sensacions, com també les d’experimentar tendresa o dolor ‒explica en el seu discurs acadèmic de fa uns dies‒, intenta “infondre-les” a la seva escriptura, per tal de transmetre al lector aquest corrent creatiu i ple de vitalitat, el “fil d’or del llenguatge, de l’obra literària, que connecta els nostres cors” ‒així ho defineix Han Kang avui, al cim de la seva carrera, recordant les paraules que havia escrit de nena en el seu primer llibre de poemes d’aquell 1979, ara tan proper.

Un fil que s’enforteix amb cada nova traducció dels seus llibres. Llegir Han Kang esdevé un acte plaent, trasbalsador, no pas plàcid ni fàcil, però rotundament addictiu. I revelador, per l’enormitat poètica de la seva prosa.