El propòsit de l’escriptor

Vides que no són la meva és una novel·la que explica fets absolutament reals, protagonitzats pel mateix autor i per persones que ha conegut. Tanmateix, la intenció d’Emmanuel Carrère, amb una trajectòria consolidada en aquest gènere que combina el relat autobiogràfic, el reportatge, la recerca documental i la ficció, és parlar de vivències que situen els altres en el centre de la narració de tal manera que, inevitablement, els “aprenentatges” que se’n deriven reverberen en cadascun de nosaltres.  

Seria difícil de creure a priori que persones –monstres, hauríem de dir– com Jean-Claude Romand, el protagonista de L’adversari (Anagrama,   2020; L’adversaire, 1999) –un dels títols més celebrats d’Emmanuel Carrère (París, 1957), adaptat al cinema per ell mateix i que justament aquests dies ha tornat al Teatre Romea en un muntatge de Julio Manrique i amb Pere Arquillué encarnant el sinistre personatge– hagin pogut existir realment. Podem pensar que és una gran composició fictícia de l’escriptor francès, i de fet la recreació novel·lística que en fa Carrère és magnífica, però tot està basat en fets reals que han estat investigats i convertits en pàgines literàries. Fins i tot, com manifesta l’escriptor i també guionista i realitzador cinematogràfic en converses concedides als mitjans posteriorment, va atrevir-se a anar a entrevistar-lo quan Romand era ja a la presó (gairebé és inevitable pensar en A sang freda, publicada el 1965, de Truman Capote, reeditada enguany; més que no pas per la temàtica, per les estratègies periodístiques que els dos autors utilitzen en la seva escriptura).

Aquest és un bon exemple de la narrativa de Carrère que, a dia d’avui, el situa com un dels escriptors francesos més importants (guardonat amb premis com el Fèmina el 1995, el Renaudot el 2011 o el Princesa de Asturias el 2021, entre altres), amb un segell clarament identificable al que l’autor s’ha mantingut fidel. Parlem de novel·les, majoritàriament, que han estat anomenades de “no ficció” –termes només aparentment contradictoris–, que expliquen episodis viscuts directament o de manera col·lateral pel mateix Carrère. Es tracta, doncs, d’una narrativa de base autobiogràfica, però desenvolupada d’acord amb els mecanismes de la ficció novel·lística.

Hi ha també, tal com dèiem més amunt, una presència –evidentment, en uns títols de manera més explícita que en els altres– integrada en el cos del relat, de recursos propers al periodisme d’investigació. És el cas recent de D13. Crònica judicial (també a Anagrama, 2023, que ha anat traduint de manera constant l’obra de Carrère a l’espanyol i al català; V13, 2022), en què l’autor fa un seguiment del judici que va tenir lloc a París entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, sobre els atemptats gihadistes del divendres 13 de novembre de 2015, esdevinguts en tres punts diferents de la ciutat i que van ocasionar més de cent morts i centenars de ferits.

Altres llibres de l’escriptor francès s’acosten més a la recreació biogràfica o històrica: Limonov (2013; Limonov, 2011), El Regne (2015: Le Royaume, 2014) o Una novel·la russa (2022; Un Roman russe, 2007) ‒aquest darrer prenent com a punt de partida una inquietant història familiar. La seva empremta estilística, però, és ben reconeixible: una àrdua feina de recerca; cohabitació de diversos camins argumentals i un to d’intriga que recorre tota la història, tant si es tracta d’assumptes diguem-ne “corrents” com d’extraordinaris, o de fets personals que el narrador coneix perfectament i, així i tot, es mostren com revelacions, barrejant sovint la confessionalitat i un caràcter documental.

El títol que centra aquesta ressenya i que és el darrer de Carrère publicat al nostre país ‒tot i que va aparéixer per primer cop a París el 2009, D’autres vies que la mienne‒ pot emmarcar-se perfectament en aquesta tipologia, i, de fet, el que l’escriptor hi desenvolupa pertany a unes vivències seves  extremament colpidores no gaire llunyanes en les dates en què van tenir lloc.
A finals de 2004 Carrère, la seva parella Hélène i dos fills es trobaven de vacances en un hotel de Sri Lanka, quan va produir-se el terrible tsunami a tot el sud-est asiàtic que va causar més de dues-cents mil víctimes entre morts i desapareguts. Ells van sobreviure al tràgic succés, però durant els dies posteriors van conviure amb persones, especialment un matrimoni que havia perdut la seva filla de quatre anys.

El dolor és el gran protagonista d’aquestes primeres seixanta pàgines. La impotència i la desesperació davant la tirania implacable de l’atzar, que s’ha endut de manera sobtada i absolutament injustificada ‒n’és mai, de justificada, la mort? I encara més quan és deguda a catàstrofes d’aquesta mena?‒ els éssers estimats. Carrère descriu l’abast i la cruesa de la tragèdia, l’eternitat de desolació que ha deixat. La humanitza amb noms propis i rostres propers enmig, precisament, de tanta devastació col·lectiva que acaba convertint en cossos gairebé anònims i xifres tots aquells que fins fa poc eren persones amb una vida i un futur tangibles.

I ho fa, com ja és distintiu en el seu estil, amb una rotunda honestedat sentimental, despullant el seu jo de cuirasses, deixant que s’amari de consol, reafirmant-se en la voluntat d’estimar per damunt de tot: «Sentíem la fragilitat dels nostres cossos. Jo em mirava el de l’Hélène, tan bonic, tan aclaparat per la fatiga i l’horror. No sentia gens de desig, sinó una pietat escruixidora, la necessitat de cuidar, de protegir, de guardar per sempre».

A Vides que no són la meva queda ben palès que experiències com aquesta transformen la perspectiva des de la qual observem i encarem la nostra pròpia existència. Com la que Carrère exposa a les pàgines següents, havent tornat ja a París: la revifalla del càncer en la Juliette, la germana de l’Hélène.
Potser no són tan diferents, l’un de l’altra: el cataclisme d’una natura desfermada i la irrupció de la malaltia, el retorn. Amb un objectiu comú: arrasar, amb més o menys rapidesa. Sacsegen la “monotonia” ‒després cada cop més enyorada‒ de la quotidianitat i la canvien de manera inexorable.

Així doncs, l’autor d’un altre títol de temàtica també molt personal, Ioga (2021; Yoga, 2020) combina dos eixos argumentals a la resta del llibre, un cop tancat el capítol dedicat a la tragèdia del tsunami, tots dos tan vinculats entre sí que gairebé són indestriables. El primer, l’evolució de l’estat de salut de la Juliette, que avança amb celeritat cap a la fase terminal, i com és viscuda pel seu marit Patrice i les filles Amélie, Clara i Diane, i pel company de professió i amic Ètienne, també jutge de primera instància com ella ‒magnífica, la narració d’aquesta part.

I el segon discorre al voltant de la trajectòria professional de l’Étienne i la Juliette com a jutges a Vienne –ciutat propera a Lyon– i s’hi destaquen  moments i anècdotes de la seva peculiar amistat. No tan sols compartien la vocació per la feina, sinó el neguit que de manera desigual els havia ocasionat la malaltia: l’Étienne també havia patit un càncer, però se n’havia pogut sortir, a diferència de la Juliette. El col·lega i amic li farà costat al llarg de tot el procés fins a l’hospitalització dels darrers dies.

Carrère ho narra després d’haver mantingut llargues converses amb tots els “personatges”, d’haver fet estades a les seves cases (Patrice, Étienne…) i, fins i tot, per tal de conèixer bé el món dels afers judicials a què es dedicaven l’Étienne i la Juliette –lloguers impagats, endeutaments, litigis amb creditors, etc.–, va passar estones al Palau de Justícia de Vienne, com un bon periodista que està preparant el seu reportatge.

El resultat és aquesta novel·la, que tracta de persones i fets que el toquen de ben a prop, viscuts a primera línia tot i que, volgudament, l’escriptor s’ha situat a la rereguarda precisament per acomplir millor el seu projecte literari. A Vides que no són la meva el lector hi troba material autobiogràfic, certament, però presentat des d’un cert distanciament que no exclou la complicitat afectiva i la reflexió intimista. De fet, en moments puntuals fa referència a la seva relació de parella, al desig que l’estabilitat s’acabi imposant; recorda la infelicitat que ha suportat durant anys. I també parla del seu ofici, del lligam entre l’escriptura i la vida real, d’algunes estratègies que de vegades cal utilitzar per arribar a una mena de “consensos”.

I aquestes pàgines en són testimoni. Carrière deixa clar en tot moment que han estat escrites a partir del relat que li han ofert els seus protagonistes, però que, lògicament, ell també ha “jutjat” en certa manera, és a dir, ha triat què destacava en el seu text i què passava més a segon pla o simplement ho descartava. Diu, ja cap al final, que va decidir que aquest cop el deixaria llegir als implicats abans de publicar-lo. Una decisió més que raonable, indubtablement generosa i justa, tenint en compte la transcendència i les connotacions personals alienes de tot el que s’hi explica.