Josep Gras
ELS REBELS
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó
Empúries, Barcelona.
1ª edició: abril 2009.
234 pàgs.
Tal i com s’explica en el pròleg d’aquesta edició, Els rebels (Zendülök, en hongarès) publicada per primer cop el 1930, forma part d’un cicle novel·lístic de cinc volums (concebut originàriament així per l’autor), que van aparéixer a Budapest entre 1930 i 1948, el primer dels quals és aquest que aquí comentem. No fa gaire que ens ocupàvem també d’un altre títol de Sándor Márai (L’estranya, Salamandra / Empúries 2008, en castellà i català respectivament / originàriament del 1934), cosa que sembla confirmar l’existència al nostre país d’un públic lector fidel a l’obra de l’escriptor hongarès, descobert aquí per primer cop arran de l’aparició de L’última trobada (Empúries, 1999 / versió original del 1942). Amb aquest són set ja els títols publicats de Sándor Márai (Kassa, antiga Kaschau hongaresa, avui localitat eslovaca, 1900 – Califòrnia, 1989) entre nosaltres.
Els rebels és probablement la que conté més elements autobiogràfics de les novel·les que coneixem fins ara editades al nostre país. Molts dels fets que s’hi narren estan inspirats, si més no, en els anys d’adolescència del jove Márai, en els records de la vida d’estudiant i en els problemes que va tenir als diferents centres escolars on va assistir. Les impressions d’un jove burgès, o d’un jove que havia crescut al sí d’una família burgesa i segons els preceptes i els ideals d’aquesta, han estat també traslladades a la ficció convenientment abillades per a l’ocasió. Resulta sorprenent la destresa amb què el jove escriptor Márai, que encara no ha complert els trenta anys i que ha vist com s’esfondrava un món fet a la mida de les seves ambicions (culte, civilitzat, cridat a ser pioner i emprenedor) i ara en pateix els efectes devastadors (ens referim al final de la primera guerra mundial), és capaç de convertir en matèria literària de primer ordre el seu lògic desconcert. I el resultat d’una escriptura encara precoç i massa tendra però ja enormement captivadora no podia ser altra cosa que desconcertant. Ja en el tram final de la novel·la (que creix en intensitat i ens mostra el Sándor Márai de les properes novel·les que vindran) el desconcert deixa lloc al dessassossec i aquest, al seu torn, ens avisa de la desesperança que inevitablement presideix el present i que perdurarà en el futur més immediat.
Un món volgudament transgressor
El peculiar món que aquesta colla de joves s’ha esforçat a bastir, tancat, regit per unes normes estranyes i rígides dictades per ells mateixos, acaba esdevenint grotesc, inhabitable, com el cap de la trepa acaba reconeixent. La transgressió de certs límits que són vigents en el món de fora dels adults era un dels principals senyals d’identitat del grup. Així doncs, el furt, l’apropiació de béns aliens de manera il·lícita o l’empenyorament del patrimoni familiar d’amagat dels progenitors eren pràctiques habituals entre els seus membres. En Tibor, l’Àbel (podria molt ben ser l’alter ego del mateix Márai), l’Erno o els germans Prockauer, es rebel·len d’aquesta manera contra una societat i un sistema de valors imposats per aquells mateixos que han provocat la catàstrofe de la guerra i que han enviat els seus pares al front (la novel·la transcorre a Kaschau en l’apogeu de la primera guerra mundial). La farsa fins a extrems patètics i l’embriaguesa compulsiva són els detonants d’una profunda i malaltissa frustració crònica que els rosega a tots ells per dins. Aquest sentiment d’infelicitat que obsessiona i turmenta l’individu però que alhora el fa més lúcid, serà present en bona part de les novel·les posteriors de Sándor Márai: L’estranya (1934), un bon exemple, i també La germana (1946), o la magnífica La dona justa (1941) donen fe de la presència d’aquest tret d’identitat a la seva escriptura. La vida de tots aquests joves sembla condemnada abans de projectar-se cap a un hipotètic futur. Els abismes a què es veuen abocats, envoltats com estan de solitud, són inescrutables, com un destí ja traçat d’avantmà i irrevocable i només fan presagiar el pitjor. Tant és així que en la darrera part de la novel·la (magnífica la caracterització de l’usurer Havas, com també resulta senzillament magistral, al més genuí estil Márai, el dens monòleg d’aquest davant els joves Tibor i Àbel), assistim a la claudicació de la colla escenificada en un estrany però bell ritual d’expiació i de mort.
La rebel·lió d’aquests joves utòpics acaba, doncs, fracassant i deixant pas al realisme brut de l’edat adulta que inexorablement s’acosta. La constatació del fracàs que l’Àbel i en Tíbor fan en el relat la podem considerar, en certa manera, com l’ocàs de la innocència que el jove Márai va experimentar en uns anys que serien l’avantsala de l’exili. El seu ideal de vida burgès, un més que prometedor futur com a escriptor, tot plegat s’estronca com també ho fa el món il·lús d’uns adolescents ressentits.
Tot i que no posseeix encara la cohesió interna ni el pols narratiu de les novel·les posteriors de Sándor Márai –no ens cansarem de recomanar L’última trobada per a aquells qui encara no l’hagin llegida-, ni la intensitat dramàtica amb què es despullen els seus personatges, el cert és que Els rebels és una obra absolutament necessària per endinsar-se i comprendre el particular univers d’aquest gran escriptor centreeuropeu descobert i valorat tardanament, però a qui la posteritat finalment ha fet justícia.