Emotiu, acurat acte de restitució

A través d’aquestes cartes imaginàries, l’artista i escriptor ret homenatge al creador del parisenc Museu Nissim de Camondo, hi dialoga des de l’actualitat, n’elogia el seu tarannà culte i dotat d’una exquisida sensibilitat artística. De Waal fa un original retrat biogràfic del personatge i d’uns vincles familiars, des de la perspectiva del ‘flâneur’ que recorre les belles estances i l’arxiver que indaga i reconstrueix un passat amb desenllaç tràgic.

La perspectiva narrativa que pren l’autor, ja des de la primera pàgina, converteix aquest llibre en una petita joia, allunyada dels camins més fressats en el retrat biogràfic o la crònica històrica. Tanmateix, Cartes a Camondo (Quaderns Crema, 2023) es mou en aquest territori, vast i transfronterer d’acord amb la concepció d’un artista polièdric i mirada interdisciplinària com Edmund de Waal (Nottingham, 1964), però amb un plantejament enormement original,  audaç i creatiu.

De Waal ha triat aquí el gènere epistolar per bastir el seu peculiar homenatge a uns avantpassats aliens, els Camondo, concretament l’aristòcrata, filantrop i apassionat col·leccionista d’art del segle XVIII (tapissos, quadres, mobiliari…) Moïse de Camondo (1860-1935), vinculats històricament i molt de prop amb els Ephrussi (aquests sí, els antecessors familiars de l’autor). De fet, de Waal ja els va dedicar unes memòries molt singulars al seu llibre La llebre amb ulls d’ambre: una herència oculta (també a Quaderns Crema, 2012; traduït per Carles Miró de l’original The Hare with Amber Eyes: A Hidden Inheritance, Londres, 2010).

Ambdues famílies, d’origen jueu, arriben a París el 1869 ‒la del fundador del Museu Nissim de Camondo, procedent de Constantinoble i la del prestigiós creador anglès, d’Odessa‒ i situen la seva residència a la rue de Monceau, on està ubicat el palauet construït entre 1912 i 1914 que alberga el museu dedicat al seu fill Nissim, mort en missió militar el 5 de setembre de 1917. El 1936 passa a formar part del Musée des Arts Décoratifs seguint la voluntat del comte, que el llega a l’estat francès.

Cher Monsieur, Monsieur o Benvolgut amic són els apel·latius més freqüents amb què de Waal encapçala les cinquanta-vuit cartes imaginàries que escriu a Moïse de Camondo. Després d’haver passat llargues estones voltant per les estances del que fou l’allotjament habitual de l’aristòcrata, observant amb delit el sumptuós mobiliari i els valuosos tresors artístics de tota mena (quadres, gerros i porcellanes, catifes…), i d’endinsar-se en la història de la nissaga i del lloc a través de la consulta dels nombrosos arxius amb correspondència, registres, llibres de comptabilitat, fotografies, etc., que l’accidental flâneur troba als compartiments més allunyats del cor del museu, l’autor sent que necessita comunicar els seus pensaments a l’artífex d’aquell món certament atemporal, exquisit, culte, minuciós en cada detall. Parlar-hi, encara que la conversa hagi de transcórrer, lògicament, en un sentit unidireccional.

De Waal, però, concedeix el major protagonisme al preuat mecenes en aquesta rigorosa reconstrucció d’alguns episodis biogràfics i històrics que van marcar la vida dels Camondo, emparentats amb els Ephrussi i els Reinach ‒amb qui van compartir afinitats i també vincles sentimentals‒, especialment el del tràgic destí final que els va dur gairebé a tots ells al confinament forçós, l’estigmatització com a jueus, la deportació, i posteriorment la mort als camps de concentració nazis.

L’autor hi dedica els capítols finals del llibre amb una meticulositat documental sorprenent, en el que vol ser un acte de restitució vers totes aquestes víctimes, deixant constància de l’empremta que Camondo i els seus coetanis més propers van deixar. Després arribaria l’anorreament, l’oblit. Certament, un macabre contrast, el que es produeix entre aquestes pàgines que relaten la ignomínia a què van ser sotmeses aquelles persones, i l’elogi del goig estètic i del plaer de moure’s per unes sales plenes de sensibilitat artística i refinament cultural que batega a la resta d’escrits epistolars.

Recórrer aquest museu ‒un veritable oasi de pau que convida a la reflexió i a la introspecció fèrtil‒, és per a de Waal no tan sols una oportunitat per resseguir les traces familiars, rastrejar-ne el passat, sinó l’ocasió per apropar-se al seu promotor, a l’amic que no ha conegut però a qui admira perquè els uneix, malgrat la distància temporal, la fe en el poder transformador i sobirà de l’art, de la bellesa que emana d’un moble, d’una natura morta o d’un paisatge pictòrics, d’unes peces escultòriques de ceràmica. Tot plegat contribueix a enaltir “l’esperit de la casa”, en paraules del mateix autor, si s’està prou disposat a “escoltar-ne l’interior”.

Són processos creatius amb confluències comunes, segons de Waal: el de Camondo disposant i fent conviure els mobles, objectes, tapisseries…, dissenyant i decorant uns interiors, en definitiva, que acullin l’excel·lència i la genialitat en l’expressió artística; i el seu, un treball pacient i perseverant en la concepció i la modelació de les seves obres, cercant sempre un equilibri, una harmonia, intentant materialitzar idees a partir de la contemplació d’espais i llocs inspiradors, o de la interpretació personal de materials poètics, assagístics, històrics.

Aquesta metodologia ‒o potser hauríem de dir-ne filosofia? O totes dues coses alhora?‒, que ha convertit Edmund de Waal en un dels artistes més reconeguts i exposats internacionalment, impregna l’elaboració i el resultat final de Cartes a Camondo (Lettres à Camondo, publicat per primer cop en francès pel Musée des Arts Décoratifs ‒que gestiona el Museu Nissim de Camondo‒ el 16 d’abril de 2021, una setmana abans de l’aparició a Londres de la versió anglesa, Letters to Camondo (Chatto & Windus).
Hi ha quelcom més que una simple curiositat intel·lectual en el treball d’arxiver i cronista de de Waal, és ben evident després de llegir el seu llibre. Ho defineix de manera molt encertada quan afirma, després d’una de les últimes visites pel palau de la rue Monceau, fent-se ressò d’un dels molts fragments superbs d’À la recherche du temps perdu de Proust: «Ens convertim en espectadors de l’absència, en estranys que no pertanyen a aquesta casa» (la traducció és de Marta Marfany).

Entre l’artista i el museu parisenc sorgeix, però, un corrent d’admiració i gratitud mutu que fa fonedissa qualsevol sensació d’estranyesa i enforteix aquest exemple de diàleg prodigiós entre art, literatura i història. Entre el 7 d’octubre de 2021 i el 15 de maig de 2022, el Museu Nissim de Camondo va acollir una exposició d’obres de de Waal creades expressament per a l’ocasió: peces que esdevenen petites escultures, cisellades amb materials diversos (porcellana, pedra, or…), i que, instal·lades a les sales i en espais escollits a tot el recinte, des d’una passivitat només aparent, cohabiten amb la quotidianitat d’un altre temps ara recuperada. No són mers objectes d’art,  sinó el testimoniatge plàstic d’una profunda immersió. El resultat d’una llarga i profitosa conversa, malgrat que en el pla textual aquí només podem conèixer les interpel·lacions d’un dels dos interlocutors.

Dues potser massa elementals conclusions, que ens acosten al final d’aquesta ressenya. La primera: el gènere epistolar conté, com és sabut, un alt nivell documental, però no tan sols si les cartes són reals, si han existit (no podem pensar en cap gran escriptor, en l’obra del qual la seva correspondència no hi tingui un lloc destacat, més enllà de la producció creativa; un exemple a mà, en aquest any del centenari de la seva mort, el tenim en Kafka), sinó també en les fictícies. Edmund de Waal ho demostra amb escreix a Cartes a Camondo. És clar que, abans i durant ‒i potser fins i tot després‒ l’escriptura d’aquests textos hi ha un treball d’investigació (vegeu la bibliografia al final del llibre) impressionant. Les feines ben fetes, se sol dir, no s’improvisen i aquest n’és un bon exemple.

I la segona conclusió és que De Waal no és únicament un artista amb una llarga i reputada trajectòria, sinó també un bon escriptor. El lector ja ho va poder apreciar a l’abans esmentada La llebre amb ulls d’ambre, en què l’autor transitava per la història de tres generacions de la seva família durant els segles XIX i XX, servint-se com a fil conductor d’una col·lecció de dos-cents seixanta-quatre netsuke ‒figuretes de fusta, ivori o porcellana d’origen japonès‒ que testimonien les vicissituds que van determinar la vida dels seus propietaris al llarg dels anys.

De Waal traça recorreguts biogràfics rigorosos a través de la identitat i el llenguatge dels objectes artístics, ja siguin significatives miniatures com aquestes o les sales i el mobiliari d’un museu. L’art, en qualsevol de les seves manifestacions, no és aliè als canvis històrics. Els objectes són importants per a aquest artista format com a terrisser a Canterbury (deixeble de Geoffrey Whitting), a Cambridge (llicenciat en literatura anglesa), i posteriorment a Japó, amb un sorprenent historial de distincions d’institucions acadèmiques i culturals (doctorat honoris causa a Cambridge, Londres, Sheffield…; membre de la Royal Society of Literature, premiat com a Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres…), autor de més d’una vintena de llibres d’art, catàlegs i assaigs: «Com els objectes encarnen la memòria o, més concretament, si poden contenir records, aquesta és una qüestió real per a mí».