Josep Gras
Des d’el baluard no podem deixar passar l’ocasió de celebrar una efemèride tan important com aquesta: cent-cinquanta anys del naixement d’A.P.Txèkhov.
La matinada del 3 de juliol de 1904 moria al balneari alemany de Badenweiler Anton Pàvlovitx Txèkhov, un dels més grans dramaturgs i contistes de tots els temps i que no ha perdut amb el temps gens ni mica de vigència. L’escriptor rus tenia quaranta-quatre anys quan al seu jaç mortuori va demanar que li portessin una copa del millor xampany abans d’expirar definitivament. Aquesta coneguda anècdota, recollida pels biògrafs i estudiosos de la seva obra, dóna fe d’un dels aspectes més rellevants de la seva personalitat: el rebuig a tota mena de vulgaritat, tant d’ordre literari com en les relacions humanes.
L’autor d’obres de teatre com El jardí dels cirerers (que Txèkhov va poder encara veure estrenada el 1904, ja greument malalt), L’oncle Vània (1890) o La gavina (1895-96)- possiblement els tres títols més emblemàtics i admirats de la seva escriptura dramàtica-, destacà tant o més que en les arts escèniques en l’exercici del relat breu: els seus contes i narracions han servit de model per a les noves generacions de contistes i han estat un i altre cop rellegits i reinterpretats. Els personatges txekhovians posseeixen una entitat que els fa gairebé reconeixibles al moment; difícils d’encasellar dins d’un prototipus massa estandaritzat, el comportament de molts d’ells no és sempre previsible, perquè s’adonen de les seves mancances o del tedi del que en són captius i poden arribar a tenir el coratge necessari per canviar.
Tota la narrativa breu de l’escriptor rus està plena d’excel·lents relats, amarats d’una intensa intel·ligència i elaborats amb la dedicació de l’orfebre més meticulós: La dama del gosset (1899), per citar-ne un de tants, n’és un exemple ben representatius. Si alguna cosa detestava Txèkhov, aquest home d’aspecte circumspecte i tranquil, era la banalitat i això és ben present en la seva literatura, de qui ell mateix deia que aquesta era la seva amant i la medicina –que no va deixar mai d’exercir- la seva legítima muller.
Mort prematurament de tuberculosi, el seu llegat és, però, immens i inalterable al desgast del temps. El baluard li dedicarà properament una renovada atenció.