Kafka, l’enigma i la paradoxa

Les faules de Kafka, algunes gairebé de la brevetat de l’aforisme, són tan representatives del món de l’escriptor txec com les seves extraordinàries novel·les. Escrits en diferents etapes, alguns publicats pòstumament ‒com bona part de l’obra de qui deia «no soc res més que literatura»‒, els contes d’aquest aplec constitueixen magnífics exercicis d’essencialitat narrativa, de prosa precisa i diàfana, desconcertants i torbadors com l’existència humana.     

El 3 de juny de 1924 la tuberculosi, que s’havia manifestat per primer cop durant la nit del 12 d’agost de 1917, va posar el tràgic colofó a la vida d’un dels escriptors més rellevants i decisius del segle XX. Ara que en celebrem el centenari de la mort tenim una nova ocasió –tot i que sempre és un bon moment per endinsar-nos-hi–, per descobrir l’excepcionalitat del seu univers literari, que no es limita a la narrativa de ficció –evidentment imprescindible–, sinó que inclou els seus reveladors diaris, una prolífica correspondència i uns aforismes indispensables per interpretar amb més profunditat el seu llegat.

Aquestes qualitats que esmentava Milena, amb qui l’escriptor va mantenir una relació epistolar durant els darrers quatre anys (Cartes a Milena, F. Kafka, Quid Pro Quo, 2018, excel·lentment presentades per Feliu Formosa i la seva filla Clara), són ben paleses en el recull de narrativa curta de l’autor que hem volgut recuperar per a aquest article.
Petites faules (Comanegra, 2019; disposades aquí sense un ordre cronològic de les dates en què van ser escrites o publicades; moltes d’elles ja presents a Narracions completes i Narracions, editats per Quaderns Crema el 1982 i el 2000 respectivament) mostra les qüestions principals que preocupaven Kafka i que va desenvolupar més àmpliament a les seves novel·les: A la colònia penitenciària (publicada el 1919), El castell (escrita entre gener i setembre de 1922, però publicada pòstumament el 1926 per Max Brod –que no féu cas de les instruccions de l’autor de destruir tota la seva documentació literària quan es morís, llevat d’alguna excepció–) o El procés (escrita el 1914 i editada pel seu amic i marmessor el 1925).

El present recull, que compta amb dues interessants aportacions crítiques d’Anna Punsoda i Melcior Comes, està format per trenta-cinc contes, alguns tan curts que els podem anomenar microrelats, com els tres primers que trobem, “Petita faula”(1920), “El poble del costat”(1917) i “Desig de ser indi” (1912), i altres com “El refús” o “Els arbres” (publicats el 1912 dins del volum Contemplació per l’editorial Rundschau), i són, fent honor al títol genèric, textos molt breus que esdevenen paràboles, reflexions personals vehiculades a través de personatges i situacions peculiars, narrades sovint en primera persona, que pretenen fer interrogar el lector o compartir amb aquest els neguits de l’escriptor.

Hi ha en tots ells, com també passa a les narracions llargues, aquesta combinació d’aforisme i prosa de ficció precisa i diàfana tan característica de l’escriptura kafkiana, i uns “desenllaços” sorprenents i inquietants. Un bon exemple el tenim a “Un artista de la fam” (publicat per primer cop a les revistes Genius i Neuen Rundschau el 1922) i a “Un metge rural”(1917), dos dels contes més extensos d’aquest aplec que, tot i les diferències argumentals, són plenament representatius del món de l’autor de la cèlebre La metamorfosi (escrita el 1912 i publicada el 1915).

L’individu, com podem apreciar en aquests títols esmentats, manté una estranya relació amb la comunitat a la qual pertany, fins al punt que un sentiment d’exclusió gairebé permanent el turmenta sovint. Se sent observat i sotmès a l’aprovació dels altres i del sistema d’organització social d’una manera que no és explícita ni consta en cap protocol d’actuació oficial, però que el culpabilitzen ‒no se sap mai ben bé de què‒ i, en molts casos, el converteixen en objecte d’espectacle i d’escarni públic i fins i tot, si s’escau, de linxament.

Per tal d’evitar aquest extrem, o encara que sigui només per sobreposar-se a l’hostilitat i la incomprensió de l’entorn personal i laboral, la persona en qüestió agusa els sentits per adaptar-s’hi o per treure’n l’entrellat, de tot plegat. En aquest desconcert no hi manca, tanmateix, una bona dosi d’ironia (la narrativa de Kafka conté un caire sarcàstic ben apreciable en molts fragments): «Va ser tan fàcil, imitar la gent! Els primers dies ja podia escopir. Ens escopíem els uns als altres a la cara; l’única diferència era que després jo me la llepava i ells no», diu el mico que s’esforça a integrar-se en el món dels humans a “Informe per a una acadèmia” (escrit el 1917, aplegat posteriorment a Un metge rural).

Kafka va insistir en aquesta idea, que pren més força a les novel·les El castell i El procés –com ja s’ha dit abans–, però que és també molt present en els seus contes: l’home esdevé clarament indefens davant la maquinària burocràtica i judicial de l’estat, n’és una víctima que no arriba a comprendre ni el funcionament de la justícia i els seus laberíntics i absurds procediments, ni el sentit de la llei a l’hora d’aplicar-se. Però la societat, la ciutat com a microcosmos representatiu de determinats prejudicis i comportaments abjectes, n’és còmplice i contribueix a oprimir cada cop més l’espai “segur” i teòricament lliure de la persona que un bon dia és assetjada sense conèixer-ne ben bé la causa.

Tant és així que la innocència perd el seu valor i la culpabilitat és, en realitat, la condició “natural” en l’ésser humà. Resulten molt il·lustratives al respecte aquestes paraules del mateix Kafka, que extraiem del magnífic catàleg La ciutat de K. Franz Kafka i Praga (1999), coordinat per Juan Insúa, que acompanyava l’exposició del mateix títol celebrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona:«Una gàbia va sortir en cerca d’un ocell», escriu al Tercer quadern en vuitè (Kafka va escriure un total de vuit quaderns, majoritàriament entre 1916 i 1917, on hi aplegava pensaments, anotacions de diari i proses diverses amb una bona presència de ficcions). “Un truc a la porta de la masia” (escrit entre 1917 i 1924, publicat pòstumament) entronca amb les visionàries paraules de l’escriptor.

“Davant la llei” (1917) exemplifica perfectament aquests raonaments, en el que és un dels contes al·legòrics més impressionants de l’escriptor d’origen jueu. L’home que ha esperat durant anys una resposta ha de capitular i l’única conclusió que en pot treure és que la seva vida, el seu destí, com el de moltes altres persones, és un rotund enigma impossible de desxifrar.
Són moltes i enormement interessants les reflexions de l’autor de Carta al pare (1919) sobre aquesta naturalesa enigmàtica del propi ‘jo’ i de les relacions socials que s’hi vinculen. Als Diaris, el 12 de juny de 1914 hi fa aquesta observació: «La vida de societat és un moviment circumval·latori /…/ Les seves converses (dels membres dels diferents cercles) no són més que pactes de la imaginació». Dos excel·lents contes del present recull se situen en aquesta línia: “Conversa amb l’home que resa” i “Conversa amb el borratxo”, tots dos publicats el 1909 a la revista Hyperion.

S’han comentat aquí algunes de les peces que inclou aquesta selecció, però sens dubte qualsevol de les altres que no s’han remarcat amb l’atenció que es mereixen esdevé un exercici prosístic de contenció i capacitat metafòrica prodigiós. Les connexions i els efectes mutus de reverberació en la seva novel·lística i l’obra autobiogràfica són immensos, perquè el món de Kafka és polièdric, d’abast imprevisible, i tan vigent avui com cent anys enrere.