Josep Gras
NOSALTRES EN LA NIT, KENT HARUF
Traducció d’Anna Turró Armengol
Barcelona: Angle editorial, 2017 (tercera edició, maig 2017)
153 pàgs. 16,90 euros
L’Addie i en Louis prenen una decisió valenta i que comportarà determinats problemes: les recances inicials d’ells mateixos –que ben aviat es veuran corroborades pels prejudicis de la gent de l’entorn- i l’estretor de mires de la família condicionaran l’èxit de la seva relació. Les seves vides recuperen un sentit oblidat durant els darrers anys, una embranzida regenedora que els fa delectar-se en gairebé cada instant compartit. Un temps que transcorre a un ritme diferent, més serè i conscient que abans. Sobretot les nits, que esdevenen el seu particular refugi contra la solitud.
La peculiar convivència entre aquestes dues persones grans, cadascuna de les quals amb un important bagatge vital a les espatlles, s’enriqueix amb l’arribada del Jaimie, el net petit de l’Addie. Amb una considerable capacitat d’estimació i resiliència edifiquen una llar confortable per al nen. Però la felicitat sembla que és sempre un estat passatger, inesperadament vulnerable a una mala influència externa, més fràgil del que ens pensem.
Kent Haruf (1943-2014), l’autor d’aquesta breu però emotiva història, ens parla de l’amor destil·lat al cap dels anys, i de com aquest pren formes diferents de manifestar-se. Què hi fa si en diem amistat o nuviatge, o si perdurarà en el futur? La intensitat importa més. Estimar continua essent un camí difícil, ens ve a dir Haruf, però possiblement encara és el millor que es pot seguir. I també és una tria, no exempta de dificultats, necessària. Així ho entén l’Addie Smith quan li fa la proposició al Louis Waters, i també aquest en acceptar-la: “Et volia preguntar si t’agradaria venir de vegades a casa per dormir amb mi”.
Haruf, de qui s’ha publicat també recentment en català Cançó de la plana (Periscopi, octubre 2017), va escriure la novel·la que ara ens ocupa en unes circumstàncies especialment commovedores, quan el 2014 va ser diagnosticat de càncer terminal i tenia, per tant, poc temps de vida. El novembre d’aquell mateix any va morir, havent pogut lliurar l’obra finalment a l’editorial.
Cant desacomplexat a la vellesa
Nosaltres en la nit va ser publicada de manera pòstuma el 2015 (Our souls at Night, Knopf), assolint de seguida un gran reconeixement tant de part de la crítica com pel públic lector (quatre edicions fins ara en català). Un valuós testament literari d’aquest escriptor que va néixer a l’estat nord-americà de Colorado, on ha situat sempre les seves ficcions literàries, autor de cinc novel·les més i reconegut àmpliament (finalista al National Book Award; menció destacada del PEN/Hemingway Foundation i Los Angeles Times i The New Yorker, entre altres).
Escrita amb una prosa absolutament sòbria, precisa, diàfana. Senzilla en la forma i alhora profunda en el missatge, aquesta no és una història complaent ni de bon tros: la por a la solitud és un hoste no volgut que sempre és a l’aguait.
D’altra banda, l’entorn social i familiar de l’Addie i el Louis no és precisament un exemple de comprensió o de generositat. Algunes maneres d’actuar egoistes, basades en una visió rígida i oportunista de les relacions humanes, acaben estroncant les il·lusions de la parella, o si més no ajornant-les.
Nosaltres en la nit, que ja té adaptació cinematogràfica (Jane Fonda i Robert Redford al capdavant d’una producció de Netflix, estrenada a finals de setembre de l’any passat), és un cant a viure la vellesa de manera sincera i desacomplexada, sense renúncies innecessàries. En el crepuscle de les seves vides, Louis Waters i Addie Moore continuen buscant l’essencial, amb una barreja d’enyorança, goig i incertesa, segurament com qualsevol de nosaltres: “És com quan vam començar.