Signes premonitoris


Stefan Zweig (Viena, 1881- Petròpolis, 1942) fou un gran escriptor, un dels més brillants del segle XX –tot i les reticències de la posteritat a situar-lo al mateix nivell que Joseph Roth, Robert Walser o Thomas Mann, per posar uns exemples, potser influïda en part per la popularitat que sempre acompanyà els títols de l’escriptor austríac-, el qual ens deixà una obra extensa i d’una qualitat extraordinària que creix cada cop que el lector en descobreix alguna peça de les anomenades “menors”.
És el cas d’aquestes quatre narracions aplegades sota el títol significatiu de Petita crònica (publicades en català per primer cop el 2015, però ara reeditades pel mateix segell editorial amb la cura exquisida que el caracteritza), i que són una mostra més del mestratge de Zweig en el relat breu. Títols com Secret candent (1911), Carta d’una desconeguda (1927) o Viatge al passat (1929) en són altres bons exemples.  
Les quatre nouvelle que integren aquest recull van aparéixer originàriament a la premsa de l’època, tal com explica el professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde a la introducció, abans de publicar-se juntes amb el títol Kleine Chronik. Vier Erzählungen (Petita crònica) el 1929 per l’editorial Insel de Leipzig.
Llegint-los veiem que no respon a un criteri capriciós el fet de presentar-los junts en un mateix volum, perquè hi ha en aquests relats uns trets que els dóna una coherència temàtica més enllà de la singularitat de cadascun d’ells. Hi ha un personatge principal a cada narració, que és representatiu d’un fet objectiu controvertit i que ha generat un conflicte de considerable abast encara no resolt, l’efecte del qual es perllonga en el temps i apunta a convertir-se en una nafra col·lectiva.

Ressò autobiogràfic
Zweig, des d’una posició de narrador omniscient deixa, però, que el personatge es manifesti a través de la seva pròpia peripècia i que aquesta acabi adoptant una notòria càrrega moral. És el cas del protagonista del darrer relat, “El llibreter Mendel” (1929), en qui s’hi ha vist sempre la figura premonitòria de la víctima, dels milions de víctimes de l’abisme al que s’acosta en aquells moments Europa. Ell mateix, Stefan Zweig, acabarà tràgicament el seu tortuós periple d’exili.
En una altra d’aquestes narracions, “Un episodi del llac de Ginebra” (1919), se’ns mostra la incomprensió i el rebuig d’una comunitat cap a un soldat desertor a les acaballes de la Gran Guerra, que propicia un desolador desenllaç amb poc marge per creure en auguris de reconciliació i de pau. Zweig fou sempre un home compromès en la denúncia del creixent ambient bel·licista que imperava al seu voltant i del totalitarisme que avançava de manera imparable, i així ho testimonià en el llibre autobiogràfic El món d’ahir (escrit un any abans del seu suicidi i publicat pòstumament el 1942): “Avui assistim a la derrota més terrible de la raó i del triomf més furient de la brutalitat que conté la crònica dels temps”.
Els anys d’entreguerres ofereixen un espectacle poc gratificant en els països castigats pel Tractat de Versalles de 1919, especialment Alemanya: importants desordres econòmics i socials, amb una inflació desbocada que no tan sols devalua els béns materials sinó també els valors i les conviccions més profundes dels ciutadans. Com l’ancià col·leccionista de Dresden a “La col·lecció invisible (1927), que s’aferra il·lusori als seus gravats antics de grans pintors en un intent desesperat per conservar el que és per a ell el darrer vestigi d’un temps passat més just.
Personatges tots ells que no s’adapten a les noves circumstàncies personals i socials i que acaben essent-ne excloses d’una o altra manera, fins i tot de manera tràgica en molts casos i per voluntat pròpia. Una integració difícil d’harmonitzar en entorns oposats, com a “Leporella” (1925), que aboca la seva protagonista a la claudicació final.        
No és gens casual, doncs, l’ús de la paraula ‘crònica’ en el títol del present recull, ja que l’autor vol així destacar uns fets greus i unes persones amb la intenció de preservar-los de l’oblit. Zweig, transcendint la ficció d’aquestes magnífiques narracions, ens alerta d’un clima d’impunitat que sembla avançar de manera irreversible. Hi ha el ressò d’una creixent preocupació de caire autobiogràfic.
Com no podria ser d’una altra manera, Zweig explica aquestes quatre històries amb un vigor narratiu i un sentit del ritme extraordinaris, descrivint amb pulcritud el declivi sentimental i moral dels seus personatges.
Stefan Zweig (també present en una altra secció d’aquest blog), deixà una obra narrativa immensa, plena de títols memorables, però també va escriure assaig literari, polític i històric: Tres mestres: Dickens, Balzac, Dostoievski (1919), Fouché, retrat d’un home polític (1929) o Moments estel·lars de la humanitat (1927) en són tres exemples ben representatius.

Petita crònica, com diu el títol d’aquest llibre, però indubtablement literatura en majúscula.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.