Vel·leïtats de l’ànima compungida

Durant la vigília del sepeli, el Maurici descobreix aspectes ombrívols en la relació amb la seva estimada Aurèlia, ara difunta. Novel·la amb una tenaç capacitat de penetració psicològica, Una nit explora els confins del sentiment amorós, la futilitat que amaga el despit i els efectes d’aquest en l’ésser enamorat. Intensa, fins i tot trepidant malgrat el seu to de confessió, consolidà Guansé com a gran escriptor.

Quan va publicar-se Una nit el 1935, la rebuda de la crítica fou extraordinàriament positiva. La novel·la de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 – Barcelona, 1978) ja havia quedat finalista del prestigiós Premi Crexells el 1934, superada en l’última valoració del jurat per Les algues roges de Maria Teresa Vernet, i la seva aparició pública la va acabar d’encimbellar com una de les grans obres del moment i la més reeixida del seu autor. Tres anys abans Les cadenes d’Eva, més ambiciosa des d’una perspectiva argumental però no tan ben perfilada segons els crítics, no havia convençut com aquesta, que va tancar un cicle en la trajectòria literària de Guansé.
Després arribaria la guerra, l’exili de l’escriptor –primer francès, dins del grup del castell Roissy-en-Brie, juntament amb altres noms il·lustres com Mercè Rodoreda; tancant aquest periple a Santiago de Xile, on va reprendre la seva activitat periodística i literària– i, finalment, el retorn a Barcelona el 1963.

Una nit –una de les joies de la novel·lística catalana, no tan sols del període de pre-guerra, que la posteritat ha relegat injustament a l’ombra i que recupera Adesiara en la seva col·lecció “De cor a pensa”, al costat d’altres oblidades com El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols–, se situa en l’òrbita d’alguns dels títols de grans autors com Stefan Zweig (Nit fantàstica, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona…), Arthur Schnitzler (Morir, Història somiada …), i fins i tot James Joyce o Virginia Woolf.

Com bé explica Antoni Isarch –estudiós de la figura i l’obra de Guansé, que centrà la seva tesi doctoral, “Domènec Guansé: crítica, periodisme i narrativa (1918-1936)”, llegida el 2016 a la UAB– a la introducció, Una nit aprofita aquesta influència de la modernitat literària europea d’aquells anys, però s’erigeix com una peça amb una personalitat pròpia i que marca un punt d’inflexió respecte a un cert tipus de narrativa catalana habitual aleshores.
Guansé, que exercí la crítica literària i teatral entre 1924 i 1939 en capçaleres tan emblemàtiques com Revista de Catalunya, La Publicitat o el setmanari Mirador, va ser elogiat de seguida per coetanis seus: «una història romàntica, amb un accent revelador d’una sensibilitat moderna», la qualificava Rafael Tasis en una ressenya a Mirador del 14 de març de 1935.

A Una nit el plantejament argumental és simple, que no vol dir pas poc elaborat. El que realment importa, per dir-ho així, és la introspecció psicològica que fa el protagonista, Maurici Pomerola, narrada per ell mateix en primera persona; la llarga confessió que va trenant al llarg del relat –en aquest sentit, parlaríem de monòleg interior però ordenat i construït d’acord amb el terrible fet que es produeix–, i que evoluciona cap a un diàleg intimista ple de revelacions i confidències, amb els altres personatges principals, la Joana i l’Ester, la minyona de la casa.
El Maurici, després que ha estat assabentat de la mort sobtada de l’Aurèlia, la dona que ell havia idealitzat en el seu enamorament, decideix anar a expressar el condol a la família, sobretot a la Joana, la germana de la difunta. En el decurs d’una nit, en presència del cos inert dins del taüt obert, l’amant no correspost i la Joana mantenen una conversa que fa aflorar recances i suposades certeses que, en realitat, se sustentaven en aparences i actituds més aviat tèrboles.

Guansé mostra aquí una notòria habilitat per mantenir la tensió i per aprofundir en uns caràcters complexos, que explora meticulosament, fins al punt que a la conclusió els personatges no són ben bé els mateixos que unes hores abans, tot i que continuen planyent-se –el Maurici, sobretot, en un esclat d’amarga lucidesa– de les estranyes vel·leïtats que afligeixen l’ànima compungida: «Hi ha homes que sembla que hàgim nascut per a enyorar-nos sempre, per a desitjar impossibles».

A Una nit l’autor ha compost un estudi de la futilitat que sovint acompanya les relacions sentimentals, de l’ambigüitat que embolcalla el sentiment amorós fins a l’extrem que el pot arribar a fer indistingible del despit o la indiferència més cruels.
Una petita obra mestra. Un delit rotund per al lector.