L’única certesa

El record d’unes persones amb qui havia mantingut una relació anys enrere irromp en el present de l’escriptor d’aquesta història. Els noms, alguns indrets i paraules recurrents que la memòria ha distorsionat reviuen ara en la indagació que fa Bosmans, però potser només són fantasmagories del passat, útils per a la seva novel·la. A Chevreuse Modiano furga de nou en els clarobscurs de la identitat personal.

Com reconeix Bosmans –l’escriptor protagonista d’aquesta novel·la, ‘alter ego’ de Modiano–, la línia divisòria que separa la ficció de la vida real és sovint vaga i es fa difícil delimitar-ne les fronteres, que anomena “confuses”. Jean Bosmans arriba a aquesta conclusió després que uns personatges i uns fets del seu passat –tèrbols i amenaçadors, tot i que no se sap ben bé en quina mesura– hagin irromput sense un motiu clar en la seva existència actual i que ell ara no pot evitar de rememorar.

L’element desestabilitzador que ho ha provocat, per dir-ho així, és d’origen divers: la lletra d’una cançó que feia temps que no havia tornat a sentir; una paraula o una frase que revenen insistentment al pensament; el redescobriment d’un carrer o d’un paratge poc transitat o que ha romàs amagat en el record, o fins i tot la troballa d’un nom de persona en una llibreta vella… A partir d’aquí, tot un seguit de senyals aparentment inconnexos entre sí posen en marxa una activitat evocadora minuciosa, que pren un caire gairebé detectivesc en bona part de la novel·la.

Aquest model argumental el trobem a Chevreuse (2023), com també hi és –amb matisos diferents– a L’horitzó (2014), L’herba de les nits (2014) o Perquè no et perdis pel barri (2015). Els protagonistes, com Daragane en aquest darrer títol esmentat i el mateix Jean Bosmans –que també ho és a L’horitzó– emprenen una indagació en capítols llunyans de la seva pròpia vida i en antigues trifulgues que la memòria ha tergiversat al llarg dels anys sense que ells en siguin del tot conscients.

Bosmans intenta esbrinar la naturalesa dels vincles que té amb unes persones que pertanyen a etapes passades i que ara, misteriosament, han retornat com figures fantasmagòriques reclamant la seva atenció: la Camille, anomenada també Calavera, de qui no recorda com la va conèixer; les inescrutables Martine Hayward i Rose-Marie Krawell; individus obscurs com Guy Vincent o René-Marco Heriford… I ho fa reconstruint situacions en què s’hi havia relacionat i entreteixint una història enigmàtica que en molts moments s’acosta al noir més genuí i on hi té un paper primordial, com a tota la narrativa de Modiano, la ciutat de París i els seus encontorns: barris, carrers i indrets que alberguen hotels peculiars, cafeteries, edificis decadents… Una poderosa i alhora melancòlica geografia sentimental, que adquireix una especial significació en aquests relats memorialístics de ficció: Auteil, Saint-Lazare, el carrer de La Rouchefoucald, l’hotel Chatam o la vall de Chevreuse, que dona títol al llibre, entre d’altres.

Però la línia argumental amb què s’iniciava Chevreuse, que mostrava Bosmans implicat en una intriga fosca amb molts caps per lligar, va derivant cap a un punt que és el que més interessa l’autor de la magnífica Dora Bruder (2020). Bosmans està escrivint una novel·la, i potser aquests records inquietants del passat, amb els homes i les dones que va conèixer i que ara l’interpel·len, cinquanta anys després, són al capdavall només material literari, autobiogràfic si es vol però tal vegada més imaginat que no pas real: «Es tractava de coneixences fugaces i atzaroses, de manera que no havia tingut temps de saber-ne gaire, sobre aquella gent, que quedaria embolcallada d’un cert misteri, fins al punt que en Bosmans va acabar preguntant-se si no eren éssers imaginaris». Potser és l’única certesa, diu l’escriptor, que ens acompanya a la vida: la de l’ambiguïtat que envolta tot el que hem viscut quan intentem recordar-ho al cap dels anys.

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), autor d’una extensa obra –una trentena de títols narratius– que el 2014 va ser reconeguda amb el Nobel, que destacava «el seu art de la memòria, amb el qual ha evocat els destins humans més intangibles», es manté fidel a un estil i a uns trets temàtics que hi són sempre presents: la cerca de la identitat, desfigurada per l’acció implacable del temps; la introspecció a través de la ficció en la memòria personal, vinculada a la memòria col·lectiva, i la fascinació d’unes topografies urbanes revestides d’una singular barreja d’enyor i misteri.