Despullament, rebel·lia

El muntatge que es va poder veure durant únicament dos dies a la Sala Gran del TNC és fruit de la col·laboració entre Michael De Cock, l’autor d’aquesta adaptació de Madame Bovary (1856) als escenaris, dramaturg i director de la companyia teatral belga KVS ‒que l’ha produït‒ i Carme Portaceli, directora actual del monumental teatre català i també d’aquesta versió. És la segona vegada que treballen plegats, després de Mrs. Dalloway el 2019, centrada en el cèlebre personatge de Virginia Woolf i presentada també al TNC, però no serà l’última ja que el maig d’aquest any és previst que es representi un nou muntatge que adapta Opus Nigrum (1968) de Marguerite Yourcenar.

En aquesta ocasió De Cock ha realitzat també un excel·lent i no poc costós treball d’adaptació de la polèmica novel·la de Gustave Flaubert, sobretot pel que suposa dramatitzar un text originari concebut i desenvolupat de cap a peus amb un plantejament eminentment narratiu, un repte per si mateix  dotat d’una enorme complexitat.
El que ha fet De Cock a Bovary (estrenada el 22 de juny de 2021 a Brussel·les; parlada en neerlandès i sobretitulada en català) és extreure l’essencial de la novel·la, és a dir, el conflicte intern que turmenta l’Emma i que, inevitablement, la confronta amb el seu marit ‒la seva infidelitat contínua com a resposta al tedi i a la solitud que l’aclaparen‒ , i donar-hi una nova contemporaneïtat a través d’uns diàlegs i monòlegs plens de força, interpretats de manera magistral per aquests dos actors amb una gran experiència professional.

Ja des de l’inici de la representació i a manera de preludi, l’Emma, sola al prosceni, explica qui és i què la va arrossegar a una dissort tan rotunda i irreversible. És com si el personatge ens parlés des de fora de l’obra, abans que s’alci el teló i comenci realment la funció. I efectivament, després de la confessió introductòria, la crisi que acabarà desembocant en tragèdia irromp en escena, des del primer minut, en dos vessants que transcorren paral·lels: l’íntim, el d’una dona que se sent profundament infeliç i empresonada dins d’unes cotilles tant físiques com emocionals i que es lamenta, però també es rebel·la contra una situació, i el del fracàs del seu matrimoni amb el metge Charles Bovary.

Els enfrontaments entre ells dos ‒verbals sobretot, però amb una alta càrrega de corporeïtat sempre present, fins i tot amb moviments coreogràfics que subratllen en determinats moments els seus estats d’ànim‒, es produeixen sense transicions gaire marcades juntament amb els soliloquis desesperats de l’Emma ‒o bé alternant-se‒ i els monòlegs menys abundants ‒llevat del que tanca l’obra‒ del seu marit. Aquest relleu és senyalat per canvis en la il·luminació i parcials remodelacions de l’espai escènic, que denoten un concepte de posada en escena probablement poc imaginatiu ‒un disseny de decorats minimalista i amb elements simbòlics com el munt de terra, per donar a entendre que l’entorn rural i provincià on viu la protagonista l’oprimeix fins a l’extenuació.

Un aspecte que sorprèn d’aquesta adaptació és el de la caracterització d’Emma Bovary (Roualt de naixement) que s’allunya del caràcter submís i planyívol de la creada per Flaubert. Aquesta heroïna literària ‒o antiheroïna‒ creada  al segle XIX és actualitzada en el muntatge del TNC i és mostrada com una dona més empoderada, conscient de l’infortuni que pateix potenciat per una societat de signe patriarcal, però alhora plena de força i de ràbia i disposada a plantar cara.
La composició que fa, en aquest sentit, Maaike Neuville (a més de teatre, també actriu de cinema i en sèries de televisió) és prodigiosa i amb un toc excepcionalment singular. L’Emma de Neuville no tan sols verbalitza el seu fastigueig insuportable amb una dicció alta i poderosa, que inclou volguts esbufecs i exclamacions constants d’enuig, sinó que l’acompanya amb una expressivitat corporal desafiant, compulsiva, més marcada a mesura que es va despullant del rígid encotillament moral i de manera molt explícita a nivell físic, que l’ofega.

Tant l’obra com el personatge fan seves les paraules de Simone de Beauvoir, recollides per Carme Portaceli al programa de mà: «El dia que una dona pugui no estimar amb la seva debilitat sinó amb la seva força /…/, aquell dia l’amor serà per a ella, com per a l’home, font de vida i no un perill mortal». L’Emma de Flaubert / De Cock, malgrat que lluita i es reafirma davant la societat, no únicament davant l’home que és incapaç de canviar les coses, no pot evitar el fatídic desenllaç que l’espectador, o si més no el lector d’aquest clàssic, ja coneix.
Precisament, contribueix a aquest alè tràgic que es respira a la història la presència del món de l’òpera. Charles Bovary (interpretat per Koen De Sutter, actor flamenc i també director de llarga trajectòria; magnífic, sobri i alhora desenfrenat en ocasions) i l’Emma assisteixen una nit a l’estrena de Lucia di Lammermoor (1835) del compositor italià Gaetano Donizetti. De sobte, la noble protagonista de la història pren vida a l’escenari, encarnada per la soprano albaneso-belga Ana Naqe, que canta una emotiva ària i accentua així encara més el sofriment de la dona assedegada de veritable amor, com ella mateixa, l’Emma, remarca en molts moments. La inclusió d’aquest element és un encert, tot i que potser s’hauria pogut aprofitar més en alguna altra part del muntatge.

El suïcidi d’Emma Bovary és sens dubte el punt culminant de l’obra, en què les paraules desesperades de la dona jutjada només per la seva infidelitat es veuen reforçades per una gestualitat tensa i convulsa i per una il·luminació zenital poderosament blanca. El seu “comiat” deixa pas al monòleg de Charles Bovary, que recapitula alguns dels trets que han definit la relació amb la seva muller, com en una mena d’epíleg, encara amb la presència física d’aquesta en un segon pla fins que fa mutis al cap d’una estona. El cop d’efecte final, en fer-se fosc a l’escena, esdevé un potent colofó que compensa el lleu decaïment d’abans en què havia caigut la vertiginosa acció dramàtica que la platea havia viscut fins aleshores.