La ganyota del braquiosaure

A Animal trist els dos amants viuen una relació clandestina d’efectes imprevisibles, que deixarà una empremta obsessiva en la protagonista. La narradora l’evoca des de la vellesa, intensa i reconstruïda amb volguda imprecisió, a través d’un relat subjectiu que no defuig la crítica a una “època singular” i abjecta. Monika Maron la va conèixer de ben a prop       

 «L’únic que no es pot deixar perdre és l’amor, a la vida», diu la protagonista en diferents moments del seu llarg monòleg, en què evoca la relació amb en Franz, l’home a qui va estimar i, finalment, va perdre. La narradora, des de la vellesa actual ‒a una edat avançada que no acaba de precisar‒ rememora el que ha estat la seva existència, sobretot a partir de la coneixença de la persona que ‒convertint-se fins i tot en una obsessió‒, hi va donar un sentit nou i absolutament transformador. L’impuls amorós, lluny de créixer dins del marc d’unes rutines més o menys plàcides, es fa imparable i també devastador quan ha d’expressar-se sotmès a clandestinitats i incerteses.

Aquesta és una de les conclusions més suggerents que extraiem d’Animal trist (Animal triste, 1996; la novel·la que projectà internacionalment l’escriptora alemanya Monika Maron i que és l’única traduïda de moment al nostre país, tant en català com en castellà), la que vertebra el relat commovedor de la dona enamorada, culta i rebel que contemplava meravellada el braquiosaure del museu d’història natural on treballava.
Però les reflexions que impregnen aquesta història de desenllaç inesperat van molt més enllà del que podria ser la crònica sense cronologies d’un desengany sentimental: la vellesa ‒amb la seva crueltat intrínseca, «si hi ha res de bo que pugui dir-ne (de la vellesa) és que et prepara doblement per a la mort», diu la protagonista mentre parla de la decadència física i mental amb una sinceritat aclaparadora‒; les dificultats d’estimar sense massa renúncies, el patetisme de veure’s captiu de l’altre; la fragilitat de la memòria, al cap i a la fi, que distorsiona la veracitat dels fets viscuts.

A Animal trist la veu en primera persona que reconstrueix el propi passat ‒empeltada, com no podria ser d’una altra manera, de les vivències de l’autora‒ insisteix en dotar d’un caràcter intemporal la relació amb en Franz, com si hagués succeït al marge de les convulsions polítiques i socials del moment. Ella mateixa diu: «Per a mi, el temps amb en Franz continua sent un temps intemporal, no ordenat per cap comptador…». Aquesta voluntat de perdurar malgrat el desgast inexorable dels anys converteix l’ésser desitjat en un vestigi ‒encara real, si més no en el seu pensament‒ d’un altre món, idealitzat però fascinant i enyorat, on havia estat feliç i alhora captiva d’una passió que menystenia les regles, “dinosauresca” en paraules de la dona. Per això cerca en la impassibilitat del braquiosaure (els dos amants es van retrobar davant l’animal exposat) la prova que certifiqui l’autenticitat d’una biografia, la seva, que es nodreix de fets reals i d’altres que ella ha tergiversat volgudament.
Enmig de la grisor i de la mediocritat imposades, ens diu Maron, potser l’única sortida rau en estimar, desesperadament, en l’addicció al plaer gairebé clandestí i del dolor per l’absència. Sabent que, al final, la tristesa serà incommensurable i que el pretès somriure de la bèstia prehistòrica es convertirà en poca cosa més que una ganyota per a curiosos.

Tanmateix, hi ha un context, un teló de fons, que  no són esmentats amb els noms coneguts històricament, però que són ben presents al llarg de la novel·la, contra els quals la narradora-autora hi descarrega la seva ira ‒continguda, civilitzada però implacable‒ i uns retrets que no poden dissimular-ne l’amargor acumulada. Monika Iglarz (1941) va néixer al Berlín oriental, i hi va créixer durant la que ella anomena com a “època singular”: dècades d’un règim menat per “una banda de gàngsters”, entre els quals el seu padrastre Karl Maron (ministre d’Interior i membre del servei d’espionatge) i de qui, a banda de prendre’n el cognom, se’n va distanciar de manera clara. Va marxar de la RDA el 1988 cap a Hamburg, després de viure vigilada dia i nit per l’Stasi ‒d’on s’havia donat de baixa després d’haver-hi col·laborat durant mig any‒ i veient que es prohibia la publicació de les seves obres. El 1993 va tornar a Berlín.

Autora de més de deu novel·les, a més d’assaigs i contes, i guardonada amb prestigiosos premis com el Kleist el 1992; el Friedrich Hölderlin (2003) i el Nacional Alemany (2009) entre altres, Monika Maron és considerada una de les escriptores alemanyes més importants. La seva literatura deixa constància de la “trista herència” d’aquells anys foscos i malaguanyats, i arriba encara més enllà, després de la caiguda del Mur.

 Animal trist és, sens dubte, una valuosa troballa, que s’ha de celebrar. No havent llegit aquí fins ara cap altre títol de l’autora de l’elogiada Pawels Briefe (1999; les cartes en memòria del seu avi jueu), la pregunta que inevitablement es fa el lector és si la qualitat de la resta d’obres de Monika Maron és semblant a la d’aquesta magnífica novel·la. La resposta ‒que potser Club Editor ja coneix a hores d’ara‒ és, entre altres raons poderoses, el que fa tan incomparable la literatura amb qualsevol altra cosa prescindible del nostre món.