Que comenci la funció

Segons les profecies de les bruixes, Macbeth –“l’innombrable”, com l’anomena sovint l’actor al llarg d’aquesta obra–, només podrà ser vençut quan el bosc de Birnam vagi a combatre contra ell. El caràcter invencible del malvat personatge sembla inqüestionable, com ho és el vaticini del fat. Però acabarà morint, perquè creu excessivament en la força dels terribles mots shakespearians, els interpreta en sentit literal i no és capaç de copsar l’abast real de l’amenaça.
Han passat els anys i ara, sol al seu camerino, l’actor que es prepara per sortir a l’escenari a interpretar el malaurat Duncan d’aquesta tragèdia, es mira al mirall i es pregunta qui és; si les paraules representades tantes vegades tenen realment alguna importància. Tota una vida fent teatre, als proscenis, darrere el teló o immers en la seva pròpia solitud. Massa temps, reconeix mentre s’interroga sobre el sentit de tota aquesta trajectòria, mentre dubta de la conveniència d’aparèixer de nou davant del públic d’aquí a una hora.

A través d’un soliloqui carregat de saviesa interpretativa, Lluís Soler encarna aquest personatge que es troba sumit en una crisi tant de caire professional com personal, la més greu que recorda, i creu que ja ha arribat el moment de deixar el món de la faràndula. L’elecció de Soler per posar-se a la pell d’aquest actor ja gran, que se sent “un exiliat” arreu, a casa, al camerino i, sobretot, «a l’escenari més que enlloc», no podia ser més escaient. Qui al llarg de la seva dilatada experiència ha fet Shakespeare un munt de cops (El mercader de Venècia, 1994; Nit de reis, 2010…) ‒pel qui sent una profunda admiració, «ens hem fet a mesura de Shakespeare», tot i que ara no s’està de fer-li retrets i intenta desmitificar-lo‒, també considera els “fills dramàtics” del bard d’Stratfor-upon-Avon com uns rotunds exiliats: Prospero, Hamlet i Lear per descomptat, Otel·lo… Precisament, en el que sembla un sincer comiat dels espectadors –inclòs dins del programa de mà–, l’artista català diu que ja n’hi ha prou, que està cansat després de tants anys d’anar “amunt i avall” i que ha arribat el moment de plegar: «Massa teatre. I… potser massa Shakespeare. El porto a dins, molt endins, i potser m’ha fet mal», confessa Soler.

Mentre fa exercicis de vocalització i moviments corporals d’escalfament, l’imminent Duncan reflexiona sobre la seva feina i la identitat del teatre, les funcions social i cultural que acompleix, si és que realment en té alguna, es pregunta… Però, alhora, l’actor es mostra nostàlgic dels grans dramaturgs del passat, d’una manera de crear i de representar que avui sembla que ja no existeix. No hi falta, doncs, en alguns moments del monòleg un to crític cap a la mena d’obres que omplen les cartelleres actuals. Sorneguer, però també irat o desencantat, Soler recorda Beckett, Pinter, Bernhard… i diu: «… S’haurien de tancar molts teatres. O tots. I tornar a començar; només amb teatre de debò. Que per tonteries i perdre el temps ja hi ha els musicals, i la televisió».

L’expert comediant viu ara immers en un món de records, en què els fragments d’obres que algun dia llunyà va declamar, frases singularment poderoses, flaixos furtius d’instants gloriosos assaborits entre bambalines…, tot plegat s’agombola en aquesta evocació desencisada i lúcida, només interrompuda puntualment per la veu en off del regidor que anuncia el temps que manca per a l’inici de l’espectacle. A Duncan / Soler se’l veu en aquests moments perplex, insegur però alhora més decidit que mai a renunciar-hi: «En tot cas, que caigui el teló. Obriu les cortines! Que s’acabi el teatre». Totes les històries, els grans personatges com Hamlet, fins i tot aquells que poden passar més desapercebuts com el bufó Iorik, són mentida, diu, invencions. Com les paraules, com ell mateix i tots els altres. L’únic que en sobreviu és la memòria, el record.
Amb la cara mig maquillada, vestit amb un capot i la corona posada o a les mans, Soler roman immòbil quan les llums de l’escenari que té darrere seu s’il·luminen i s’apaguen les del camerino. És el final abans que tot l’engranatge es posi realment en marxa, però també pot ser un nou principi en què se senti “feliç i lliure: senyor de mi mateix”. El vell monarca havia de dir «Qui és aquest que sagna / Pel que sembla / ve del combat i ens pot donar notícies / de la revolta».

Birnam és, malgrat el to agredolç de comiat que hi predomina, un rotund acte d’amor i d’homenatge al teatre i als grans autors, Shakespeare especialment, a tots els nivells: en la posada en escena, austera però adient a partir del text de base i de la idea original de Lluís Soler; aquest mateix text, escrit pel poeta Víctor Sunyol ‒un llarg monòleg que posa l’èmfasi en l’actitud contradictòria del personatge, viu, vigorós en el seu ritme canviant, ple de referències i sense acotacions que el vulguin delimitar‒ i, sobretot, gràcies a la versatilitat aquí continguda d’aquest gran actor i a la força de la seva veu.
Que comenci, doncs, la funció.