De pors, monstres i quimeres

A la primera sala, tot just travessar el llindar de l’entrada del recinte, les mirades sanguinolentes de Max Schreck, Bela Lugosi, Christopher Lee, Klaus Kinski, Gary Oldman, Tom Cruise i dels seus ancestres Vlad Dracula Tepes o la comtessa Báthory reben el visitant amb aquella hospitalitat tensa que ha caracteritzat sempre el seu personatge. Un Dràcula d’inquietants i múltiples rostres que ens acompanyarà al llarg d’aquesta exposició sobre l’origen i l’evolució d’un dels mites literaris i cinematogràfics amb més capacitat de pervivència.
Organitzada conjuntament per “la Caixa” i la Cinémathèque Française, “Vampirs. L’evolució del mite” tenyeix de roig els espais de CaixaFòrum en aquesta completa revisió de la figura maligna del vampir, i ho fa fins al 31 de gener de 2021. Un gran esforç, segons el seu comissari Mattieu Orléan, perquè s’hi apleguen per primer cop una gran quantitat de documents audiovisuals i literaris, obres artístiques (pintures, fotografies, còmics), objectes pertanyents als rodatges i vestuari utilitzat pels actors i actrius en algunes de les pel·lícules més representatives del gènere.

El cinema i la interpretació que aquest n’ha fet de la literatura, al llarg de tot el segle XX i durant aquest XXI, és el principal eix vertebrador de la mostra. Una quinzena de projeccions de fragments, extrets de més de cinquanta pel·lícules, ens guien pel tenebrós trajecte, a més de les vitrines amb estris curiosos i revistes antigues, tresors bibliòfils com el manuscrit de la primera adaptació al teatre de Dràcula de Bram Stoker, Dracula or The Undead (1897), esbossos per a disseny de vestuari, maquillatge i escenografia (Bram Stoker’s Dracula  de Francis Ford Coppola, 1992) i aparadors com el que exhibeix els vestits gòtics que es van utilitzar a Interview with the Vampire (Entrevista amb el vampir,1994) de Neil Jordan.      

L’origen literari del vampir es remunta al segle XIX i, tot i que Jacques Collin de Plancy ja en parlava al seu Dictionnaire Infernal (1818) i a Histoires des Vampires et des Spectres Malfaisans (1820), es considera que el conte The vampir (1819), escrit per John William Polidori, metge i ajudant personal de lord Byron, és el text fundacional d’aquesta narrativa. Les especials circumstàncies que van afavorir el sorgiment d’aquesta història, que es convertiria més endavant en el model de novel·les com l’esmentada Dràcula (1879), semblen extretes d’una pel·lícula de terror però són ben reals[1]. Poc s’imaginava Polidori, mort prematurament als vint-i-cinc anys, que la seva inspiració d’una inoblidable nit d’estiu donaria peu a una producció futura tan rica com diversa.
El punt d’inflexió ve donat, doncs, amb l’aparició de la coneguda novel·la de Bram Stoker, que faria immortals el comte Dràcula i el seu lúgubre castell. L’escriptor anglès perfecciona l’esquema argumental d’El vampir, i dota definitivament el personatge d’una naturalesa maligna. Som davant d’un monstre que es nodreix de la sang dels humans, convertint les víctimes en els seus futurs servents.
El naixement del cinematògraf cap a 1895 de la mà dels germans Lumière suposarà un magnífic mitjà per a l’expansió de la temàtica vampírica. La invenció de les imatges en moviment en un entorn fosc és vist, molt encertadament, com una metàfora de la personalitat d’aquest ésser condemnat a viure eternament. Philippe Azoury, un dels autors que signen l’excel·lent catàleg editat amb motiu de l’exposició, ho expressa a través d’aquest paral·lelisme amb la nit: «Amb què ens amenacen els vampirs? Amb una vida eterna. Una vida de personatge de cinema, per tant; una vida d’espectre. El cinema va transformar l’existència: ens va sumir en l’eternitat enregistrada /…/. Qui no mor és aquell a qui la nit n’oblida».

Nosferatu, el no mort
La sang és, doncs, el bé més cobejat pels  protagonistes d’aquest recorregut per més de dos-cents anys d’existència del mite. Així ens ho fan saber al nostre pas per les sales, on l’esguard ferotge de Cristopher Lee (Dracula, 1958, de Terence Fisher) i la mirada hipnòtica de Béla Lugosi (el primer Dràcula amb aquest nom al cel·luloide, dirigit el 1931 per Tod Browning) ens observen des de les pantalles estratègicament situades.

Abans, però, d’aquests dos cavallers que van donar al personatge un caràcter aristocràtic i seductor, el 1922 apareix la inquietant presència de Max Schreck a Nosferatu, eine Symphonie des Grouens (Nosferatu, Una simfonia del terror) de Friedrich Wilhem Murnau, una joia de l’expressionisme alemany d’aquell primer cinema mut. I encara una altra obra mestra que contribuirà a la consolidació cinematogràfica del gènere: Vampyr (1932) de Carl Theodor Dreyer, a partir de la novel·la Carmilla (1871) de Joseph Sheridan Le Fanu, en què es demostra que les vampires fan tant de respecte com els seus col·legues masculins.

La pel·lícula de Murnau és un dels centres d’interès principals de l’exposició, així com també la versió que en va fer Werner Herzog el 1979, Nosferatu: Phantom der Nocht (Nosferatu, vampir de la nit), un homenatge i no un remake al mític film de 1922, tal com el director alemany precisa en una entrevista[2].
A través dels plafons informatius i de fotogrames pertanyents a les dues cintes, en podem conèixer detalls molt interessants sobre la localització d’exteriors, la indumentària dels actors i actrius i el comportament d’aquests durant el rodatge (és sabut que tant Klaus Kinski com Max Shreck tenien un temperament molt fort, fins al punt que d’aquest últim en va córrer una pertorbadora brama). Hi ha diferències, però, en els perfils dels dos vampirs, a més d’altres significatives com els finals d’una i altra història.

L’adaptació del clàssic d’Stoker per Coppola l’any 1992 va ser molt celebrada en el seu moment, tant per la crítica com pel públic. El veterà director va filmar un Dràcula implacable en el seu rol però també víctima de la solitud i el desamor. La pel·lícula esdevé un prodigi de realització en tots els aspectes, amb una gran actuació de tot l’elenc, al capdavant del qual Gary Oldman en el paper del comte. Ocupa un lloc central també en aquesta mirada retrospectiva, al costat de molts altres films entre els quals l’abans esmentat Interview with the Vampir o els del cicle de la Hammer dels anys 60 i 70.
Tal com es pot comprovar en els títols que hem comentat, hi ha en la figura vampírica un component eròtic que el cinema ha sabut remarcar, a més de la pintura i el còmic. Alguns exemples els tenim a Blood for Dracula (Sang per a Dràcula, 1974), de Paul Morrisey; Les Lèvres rouges (El roig als llavis, 1971), de Harrry Kümel o The Hunger (L’ànsia, 1983), de Tony Scott.

Però a banda del cine, “Vampirs. L’evolució del mite” també es fa ressò d’una producció artística enormement diversa, que va des de la sèrie  Los caprichos de Francisco de Goya (1746-1828) fins a l’artista pop Andy Warhol, passant pels gravats de Gustave Doré del segle XIX.
Un dels grans atractius d’aquesta exhibició rau, precisament, en la seva visió interdisciplinària. No hi podia faltar, doncs, un caire reivindicatiu que va més enllà del mite ancestral. El vampir no és tan sols l’ésser que habita en la tenebra i que sempre és a l’aguait, a punt per corrompre la nostra ànima i condemnar-nos així a una frisança eterna, a una mort en vida. Des d’una perspectiva política –tal com mostren alguns il·lustradors i artistes amb les seves creacions, aquí recollides- podria niar sota la insadollable fam del capitalisme que cada dia dessagna les vides de milions de persones a tot el món.