El secret

Després de llegir En el cafè de la joventut perduda (2008), L’horitzó (2010), L’herba de les nits (2014) i Perquè no et perdis pel barri (2015) –en aquest ordre-, havia deixat al marge l’escriptor francès guardonat amb el Nobel el 2014. Aquest últim títol m’havia decebut en relació als anteriors, potser perquè m’havia semblat percebre una certa indecisió en el rumb que acabava prenent la novel·la.
Suposo que va ser una crisi passatgera perquè després d’haver conclòs Dora Bruder –la seva darrera obra publicada, encara que l’edició original és de 1997-, la satisfacció és rotunda. Un llibre de no gaires pàgines, les justes i necessàries, perfecte en la seva composició i en el resultat final.

Els mèrits literaris de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) que en el seu moment van captivar l’Acadèmia sueca («pel seu art de la memòria, amb el qual ha evocat els destins humans més intangibles i ha revelat el que va ser la vida quotidiana en el temps de l’Ocupació») els trobem tots aquí, en un prodigiós equilibri narratiu, desplegant-se amb l’austeritat característica de Modiano: la cerca de la identitat –desfigurada amb el pas dels anys-; la introspecció a través de la ficció en la memòria personal, vinculada a la memòria col·lectiva; el temps com a entitat vigorosa i irrefutable i, és clar, París, l’escenari perpetu, la ciutat que batega a través de les seves topografies melancòliques i que és inseparable de l’escriptura modiana. Cadascun dels carrers, places o avingudes pels que transita l’escriptor van revestint en el decurs del relat una significació pròpia, necessària per fer encaixar les peces.
Tocats d’una pàtina decadent que els embolcalla amb una barreja de tendresa i misteri, esdevenen un personatge més de la novel·la: el boulevard Ornano, rue de Picpus, Clignancourt, rue de la Gare-de-Reuilly…, i dos llocs especialment sinistres: Drancy i les Tourelles, avantsala de la deportació per a milers de jueus de totes les edats.     

L’oblit
L’anunci sobre la desaparició d’una noia de quinze anys al Paris-Soir del 31 de desembre de 1941 serveix perquè Modiano emprengui una indagació exhaustiva, que el durà a capbussar-se en un dels períodes més foscos de la història del seu país: els anys de l’Ocupació nazi (1940-1944). Una època que ha estat sempre present en la seva narrativa, de vegades més com a teló de fons que no pas com l’element principal de la trama.
Aquí es converteix en el marc de l’abjecció que va patir la família de la Dora Bruder sota el règim antisemita de Vichy. Com centenars més, condemnades a l’anonimat fins que són rescatades d’arxius vells i rònecs.   Perquè l’oblit, o el desconeixement –de vegades poden arribar a ser sinònims- són el pitjor dels mals. Tan sols mantenint viu el seu record i transmetent-lo a les noves generacions, podem retornar a les víctimes una part de la dignitat que els va ser arrabassada. I la literatura hi contribueix de manera indispensable.
Modiano reconstrueix amb minuciositat la fràgil existència d’unes persones marcades per la fatalitat, que veuen com la seva normalitat és escapçada de soca-rel. Una feina que l’autor de la personalíssima Records dorments (2018) i Perquè no et perdis pel barri (2015) sap fer amb una gran habilitat. És com intentar recompondre una fotografia o una postal esmicolades, per tal que la imatge recuperi l’antic sentit. Això en el millor dels casos, perquè molts cops ni tan sols se sap si existeixen o bé on estan amagades.
El narrador -el mateix Modiano- rememora episodis del seu passat perquè l’ajudin a dibuixar amb més nitidesa el relat d’aquestes vides estroncades, sobretot la de la Dora Bruder, una adol·lescent de mirada desafiant que amb prou feines va tenir temps de tastar la felicitat: «És el seu secret. Un pobre secret preciós que els botxins, les ordenances, les autoritats dites d’ocupació, la presó preventiva, les casernes, els camps, la Història, el temps no li hauran pogut robar».

Un dels encerts de la novel·la rau en la riquesa de registres que conformen la seva escriptura. Modiano fa un exercici memorialístic que en molts moments esdevé la crònica històrica d’uns fets, amb la inclusió de fitxes policials de persones sospitoses, informes de detenció per infraccions com dur l’estrella groga en un lloc poc visible, fragments de cartes que familiars dels desapareguts feien arribar a les autoritats, instruccions per a l’arrest domiciliari, registres d’ingrés a la presó o en un reformatori com en el cas de la Dora, etc. En definitiva, un catàleg complet d’aberracions, les fredes dades del qual són més eloqüents que qualsevol altra descripció.

Tota aquesta informació apareix sempre vinculada a la geografia biogràfica del mateix Modiano, que ara revisita.
Molts d’aquests itineraris van ser recorreguts en el passat per altres escriptors que Modiano recorda amb nostàlgia i que ja no hi són. El destí els va jugar també una mala passada. «Ens preguntem perquè el llamp els va fulminar a ells abans que a uns altres. Mentre escric aquestes línies, penso de sobte en alguns dels que feien la mateixa feina que jo”. Noms que han deixat una petjada inesborrable, malgrat la brevetat tràgica de les seves vides: Friedo Lampe, Felix Hartlaub o Roger Gilbert-Lecomte. El novel·lista en fa una semblança, destacant el potencial del seu talent malbaratat de manera absurda i injusta.

Dora Bruder és, sens dubte, una magnífica novel·la. I una mostra de gran literatura, aquella que diu més del que hi ha escrit a les seves pàgines i que sembla aliena a l’erosió d’un temps com l’actual, dominat per una irritant autosuficiència.
Instrueix, emociona, perdura.