La llibertat

Quan era un nen i fins a gairebé entrada l’adolescència, l’autor d’aquest llibre va gaudir de continus viatges de vacances amb la seva família en autocaravana. El record d’aquells anys, de les travessies per molts països –del sud d’Europa sobretot, Grècia, Roma,  Sicília…- sentint-se lliure i ple de vida en l’espai rectangular que era casa seva arreu on anessin i s’aturessin, és l’element principal d’aquest quadern de ruta, que és també un diari personal farcit d’observacions i de comentaris filosòfics i literaris.

Jablonka construeix un emotiu autoretrat a partir de l’evocació de la seva infantesa, en què va ser plenament feliç gràcies a les virtuts del ‘caravanning’ com a estil de vida i com a manera de pensar i de relacionar-se amb el món. Cada indret on acampaven, cada visita que feien pels voltants –arqueològics, naturals, urbanístics…,- eren únics i irrepetibles, i la fascinació d’aquells moments ha perdurat a través dels anys en l’historiador adult que és avui dia.

La sensació de llibertat, de domini sobre el propi temps de lleure, l’ha acompanyat sempre més i ha contribuït a estructurar el seu pensament. La itinerància suposava un desarrelament provisional volgudament assumit, i era una font inacabable de descobriments, d’experiències noves tant de caire lúdic com culturals, de “modèstia”–diu l’autor- per a la vida: “… Vinc del país dels sense país. Estic amb els que arrosseguen el seu passat com una caravana. Estic al costat dels caminants, dels somiadors, dels ambulants i dels baladrers. Al costat de l’autocaravana”.

Una casa amb rodes és un breu però intens exercici autobiogràfic, centrat com hem dit en els estiueigs que l’autor realitzà amb els pares i el seu germà, juntament amb dues famílies amigues més, parapetat a dins d’una d’aquestes cases ambulants que esdevenien màgiques als ulls d’un infant. Allò va ser, tal com diu Jablonka, una veritable epopeia: de descoberta del món, de l’amistat, fins i tot de la personalitat dels seus progenitors. Un pare gairebé obsessionat amb la idea de ser feliç a cada moment, sobretot pensant en els fills; i la mare, fervent admiradora del món antic i de la saviesa grega i llatina. Tots dos van estimular la curiositat intel·lectual i exploradora del petit “rodamón de l’estiu”, que era com es coneixia la família en el seu entorn quotidià parisenc.

Tot el llibre és un elogi rotund de la infantesa viscuda, de la immensa “sort” que havia tingut, de tot el que ha après. Però també és, com diu l’autor, un acte de restitució, de reconeixement cap a tots aquells nens i nenes que no van tenir les mateixes oportunitats. Com el cas del pare, sense anar més lluny, que va passar-ne una bona part en un centre d’acollida.

Ivan Jablonka (París, 1973), professor d’història a més d’escriptor –autor de la celebrada Laëtitia o la fi dels homes (2017)-, ressenya aquí una part sensible de la seva pròpia historicitat, vinculada en tot moment amb les lectures dels canònics com Proust, Victor Hugo, Rimbaud o Jules Verne, que va transmetre-li el gust per l’aventura, la descoberta de “nous móns” i la sensació de llibertat que aquesta implicava.

Hi ha alguns fragments especialment bells, instantànies recuperades dels antics àlbums familiars, que tenen l’estrany do de retenir l’essencial d’uns moments, d’uns anys i fins i tot d’una vida. Jablonka tradueix aquests records d’imatges granuloses en paraules intensament poètiques, destinades a perdurar més enllà del que seria una simple evocació carregada de nostàlgia: “Quan a mi m’arribi l’hora, m’agradaria reposar al seient de l’autocaravana rabent a tota velocitat per l’autopista, i la mort serà una llarga vetllada admirant les llums d’una barriada europea –esl rius d’or fos, visibles des de l’espai on les nostres vides s’igualen”.