Josep Gras
LA GAVINA
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó.
Barcelona: Empúries-Salamandra
1ª edició: abril 2011. 158 pàgs.
16 euros.
La nit del 18 de març de 1944 se celebra un sopar d’aniversari a casa de Sándor Márai al que hi han assistit nombrosos familiars i amics. A les acaballes, quan gairebé ja han marxat tots els convidats, Márai rep una trucada d’un amic seu funcionari del govern que li comunica que els soldats alemanys estan entrant a Budapest en aquells moments. La veu del confident, en contra del que es podria pensar, és tranquil·la i no presenta senyals d’alarmisme ni de pànic, però amaga un profund desconsol. Márai sap aleshores que es tanca una etapa, enormement fèrtil en el pla literari, i que la seva vida camina ara inexorablement cap a la foscor.
Aquesta anècdota, ben documentada per Ernö Zeltner en el seu estudi biogràfic sobre Sándor Márai (PUV, València, 2005), té un antecedent curiosament en el món de la ficció del mateix Márai i que té a veure amb la novel·la que aquí comentem. A La gavina (Sirály), publicada per primer cop el 1943 (abans, doncs, de la dramàtica vivència que hem explicat), un alt funcionari de l’estat hongarès enllesteix un comunicat de guerra que l’endemà quan es farà públic, l’endemà d’una nit que es presenta llarga i intensa, canviarà per sempre les vides de milions de persones. El gest novel·lesc d’Oscar esdevé terriblement premonitori de la tempesta que s’acosta. Tot i les diferències, ambdós moments revesteixen una enorme transcendència, donada la situació històrica en què s’emmarquen.
Un inesperat encontre
El plantejament argumental de La gavina és semblant al de la major part de novel·les de Márai: Òscar, aquest alt funcionari polític, l’ombrívol capteniment del qual respon al del mateix escriptor en aquella època, rep la visita inesperada d’una enigmàtica dona que sembla la viva reencarnació d’Illi, la promesa d’Òscar que es va suïcidar dos anys abans (tal és la semblança de la fesomia i del seu aspecte físic).
Aino Laine (aquest és el nom de la dama, finlandesa de naixement) i Òscar mantindran una llarga conversa durant tota la nit que es perllongarà fins a ben entrada la matinada del dia següent, instant en què previsiblement els enigmes que planen sobre l’ambient s’acabaran desvelant. No sabem quin motiu ha empès aquesta dona a reclamar amb tanta urgència l’atenció de l’Òscar, ni tampoc quin és el contingut del comunicat que l’endemà trasbalsarà l’existència de tot un país.
Més que d’una simple conversa, la relació dialèctica entre els dos personatges esdevindrà una confrontació, on dos mons íntims, dues visions particulars de les relacions humanes –en aquest cas no tan allunyades l’una de l’altra- es lliuren a un intens i fascinant acte d’aproximació i de seducció a través primordialment del diàleg. Diàleg que sovint pren la forma de llargs soliloquis en què aquests dos éssers turmentats es confessen, despullen la seva ànima d’encotillaments feixucs o simplement reflexionen sobre el rumb que pren el món que els ha tocat viure.
Aquest és probablement el tret d’identitat més important de la narrativa de Sándor Márai (Kassa, 1900- Califòrnia, 1989): encontres llargament esperats (altres més sobtats com és el que aquí ens ocupa però igualment fecunds) que es converteixen sovint en autèntics duels dialèctics on es decideix la felicitat o la dissort d’una persona. Aquest és el cas de L’última trobada (A gyertyák csonkig égnek, 1942; Empúries, 1999), potser la millor de les novel·les de Márai, o també de L’herència d’Eszter (Eszter hagyatéka, 1939), per citar només dos exemples.
Visió fatalista del món i de l’ésser humà
La gavina és una novel·la recorreguda de cap a cap per un alè pessimista, on no hi trobem gaires escletxes que deixin pas a l’esperança o a la fe en la regeneració de l’ésser humà. Tota ella traspua una visió fatalista del món i del curs que segueixen els grans esdeveniments que afecten la humanitat. Per a l’Òscar l’individu es troba desvalgut, indefens, sotmès als designis de forces superiors a ell (diguem-ne el Destí, o si es vol la Providència o la “mà invisible que ho regeix tot”, tal com diu ell mateix) i no pot fer res per rebel·lar-se a la seva condició. Així, l’Òscar es veu impotent per evitar que s’esdevinguin els pitjors auguris de guerra i d’horror per al seu país i s’adona, no exempt d’un cert sentiment de culpabilitat, que la diplomàcia i tot allò que encarna en definitiva els valors de civilització, de cultura, de progrés en llibertat estan a punt de fracassar un altre cop.
Márai va escriure aquesta novel·la dominat pel cansament i el desànim. El capteniment apesarat de l’Òscar no és altre que el que atenalla l’escriptor hongarès aquells anys. El nazisme avança amb passes gegantines per tot Europa. El 1944 Hongria és ocupada per l’exèrcit alemany i més de 400.000 jueus del país són enviats als camps de concentració.
Per a Márai escriure enmig d’aquell panorama representa un turment. D’ell són aquestes reveladores paraules, recollides per Ernö Zeltner en el seu llibre i que aquí traduïm del castellà: “La gavina no vol, no pot aixecar el vol: una matèria pesada, bruta, terrenal dificulta el seu vol. Turmentat, mortalment cansat, intento escriure sobre tot això…”. El temps personal i creatiu de l’escriptor s’esfondra irremissiblement sota el dictat del temps que marca la guerra i la devastació.
Excepcional col·lisió
Aquest és segurament el principal element de reflexió que cohesiona tota la novel·la. L’Òscar i l’Aino Laine, cadascun des del seu relat, posen de manifest la dificultat d’harmonitzar els dos grans tipus de temps que fan funcionar el món i les existències humanes. D’una banda, el temps històric que afecta tota la humanitat de manera genèrica i que avança sobretot per l’impuls dels esdeveniments col·lectius, pel progrés imparable de les idees i dels països. I, indissociable d’aquest, hi ha el temps propi, personal i del tot intransferible de cada ésser humà, aquell que és viscut i percebut íntegrament per l’individu i que va lligat al curs imparable de l’altre.
Hi ha moments excepcionals en la vida de les persones, moments irrepetibles i decisius, en què es produeix una clara col·lisió entre aquests dos temps. I la nit en vetlla que comparteixen l’Òscar i l’enigmàtica dona n’és un. Tots dos assisteixen a l’esfondrament imparable d’un món, civilitzat, presidit per una concepció refinada i culta de la vida, que ara cadascun a la seva manera evoquen amb nostàlgia. Amb amargor tots dos personatges s’hi aferren, en aquestes hores prèvies a l’adveniment de la tragèdia.
La visita inesperada de l’Aino Laine fa reviure a l’Òscar el passat, enmig d’un present que s’afeixuga i que es dilata interminablement. Per això aquest home que té una enorme responsabilitat davant de milions de persones es pregunta pel sentit de tot plegat. La irrupció de l’Aino Laine és una mofa del destí? O la “mà invisible” que tot ho governa li brinda una segona oportunitat de refer un passat estroncat? Hi ha hagut potser un incident imprevisible en la coordinació dels dos tipus de temps que discorren alhora? I qui és l’Aino Laine, què busca en realitat?
Márai utilitza tots aquests interrogants per fer-nos reflexionar sobre aspectes com la temporalitat dels actes, la percepció humana del pas del temps en segons quins moments o la singularitat intrínseca de cada vivència. Un cop més, l’escriptor hongarès es revela com un mestre en l’exploració d’aquells territoris més recòndits de l’ànima. Márai mostra l’individu en tota la seva complexitat anímica en el moment just que és a punt d’experimentar un canvi profund que el trasbalsarà enormement, com a conseqüència d’un fet extern de gran importància: l’aparició d’una malaltia greu, el descobriment d’un engany o d’un greuge sentimental o l’amenaça d’una guerra, per posar només uns exemples. Novel·les seves com La germana (A növer, 1946; Empúries-Salamandra, 2007) o Divorci a Buda (Válás Budán, 1935; Empúries-Salamandra, 2002) en són una mostra representativa.
El tempteig, les arts de la seducció o el joc amb cartes amagades s’acaben i donen pas a la veritat dels fets. La història ha de continuar el seu curs, de la mateixa manera que els individus han de continuar caminant encara que de vegades sigui a les palpentes. L’Òscar i l’Aino Laine ho saben i finalment ho accepten. El vol de la gavina és ara segurament més lliure, i també més savi.