La insuportable fragilitat del present

L’ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ
EDUARD MÁRQUEZ

Barcelona, Empúries.
1ª edició : febrer 2011. 146 pàgs.
16 euros.

L’estil és el primer gran encert d’aquesta novel·la, que podria arribar a ser convencional i de desenvolupament fins i tot previsible en alguns passatges, si no fos per la manera com l’escriptor ha estructurat el relat i que constitueix sens dubte l’altre gran mèrit de L’últim dia abans de demà.
Després de La decisió de Brandes (Empúries, 2006), novel·la molt elogiada en el seu moment per la crítica, Eduard Márquez (Barcelona, 1960) fa un pas més en la voluntat d’aconseguir una prosa depurada i sòbria en l’expressió i fèrriament austera en l’ús dels recursos lingüístics i narratius. L’escriptor, que cedeix la conducció del relat al personatge principal (alter ego potser en alguns dels records evocats), treballa amb material altament sensible i, conscient dels riscos que això comporta, es mostra contingut en tot moment, tant en la forma com en la fondària dels mateixos fets argumentals narrats.
Tanmateix, la narració és prou flexible com per integrar puntualment l’alternança en el punt de vista narratiu, sense que se’n ressenti el ritme ni l’autodisciplina del relat. La major part dels diàlegs són volgudament narrativitzats per no distorsionar el to predominant d’evocació que recorre tota la novel·la. Compleixen així eficaçment la seva funció de flaixos informatius, breus però amb vocació de perdurar.

Un continu anar i venir
No oblidem, però, el punt de partida d’aquesta història. El nostre home ens ho anuncia ja a les primeres pàgines: la seva vida ara és el final d’una etapa, llarga i segurament meravellosa en molts sentits però amb un desenllaç amarg, la mort de la seva filla Jana. El record, la presència encara física de la filla petita (cendres dins d’una urna, que pesen 623 grams) és, inevitablement, l’element transformador que mena el narrador a revisar el seu passat i a disseccionar-lo buscant respostes potser inexistents.
Hi ha un altre fet també fonamental que marcarà, a l’igual que ho farà l’abans esmentat, el desenvolupament de la història: el protagonista troba una nit el Robert (l’amic de tota la vida, de qui feia temps que no en sabia res) demanant almoina al carrer, en el cèntric Portal de l’Àngel barceloní.A partir d’aquestes dues fites, Márquez (mestre indiscutible en l’art d’entrellaçar diferents temps narratius) fa malabarismes amb un present que s’expandeix i es contrau al seu gust i amb un passat que té diverses cares i angles de visió.
La novel·la és un continu anar i venir d’aquest passat, o millor dit, de diferents passats segons l’edat i les vivències del protagonista, que es barregen i s’interrelacionen entre ells d’una manera aparentment desordenada. Els records que evoca el pare de la Jana no pretenen mostrar-se com si es tractés d’un àlbum de fotografies familiars; acudeixen quan se’ls necessita -literàriament-, més interessats en traçar estats anímics o itineraris emocionals que no pas en bastir cap mena de ressenya biogràfica.
Aquest recorregut sentimental (d’altra banda gens condescendent amb el lector) té uns noms que han contribuït a moldejar-lo: la Nora, l’ex-parella, l’ex-mare; el Robert i la Francesca, els amics d’infància i de joventut (el costat fosc acabarà fent-se veure), els germans de La Salle o els mateixos pares del protagonista.
A mesura que avança el relat les peces del trencaclosques van posant-se a lloc. Passat i present perden del tot la línia fronterera; conflueixen en un mateix destí tràgic. La consternació deixa pas al dessassossec. Profund, dolorós.
Les paraules finals del narrador són eloqüents i amargament lúcides: “…ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides”.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.