L’estiu de 1948 fou molt especial per a Trond T., que aleshores tenia quinze anys, fins al punt que l’empremta que hi deixà ha estat present al llarg de tota la seva vida posterior. Ell mateix ho reconeix amb una certa perplexitat, al tram final de la novel·la, quan el temps compartit amb qui més estimava arriba al final: “Era com si hagués caigut un teló i tot el que jo havia vist i conegut hagués quedat colgat. Era com començar la vida de cap i de nou”. Un adéu en aquells moments inexplicable per a l’adolescent que havia descobert la força de la natura i la mena de vida lliure i salvatge que s’hi podia dur prop d’ella, guiat per l’expertesa del seu pare. Instal·lats en una cabana en ple bosc, van aprendre a tractar-la amb respecte però alhora amb una obstinada valentia.
Trond, avui amb gairebé setanta anys i vivint sol en una casa situada als mateixos paratges naturals d’aquell estiu idíl·lic, a l’est de Noruega, rememora un estat ja llunyà de felicitat intensa i fugissera que probablement no ha tornat a sentir.
Ha triat aquesta soledat, només interrompuda de tant en tant pels lladrucs de la Lyra i amb la companyia de Dickens, plenament conscient dels riscs. Melancòlic, introspectiu en excés però també content de l’elecció, Trond intenta ara reconciliar-se amb un passat no exempt de dolor, poder endreçar uns records incòmodes i traumàtics, amb la complicitat del paisatge proper i la presència d’un veí, Lars, vestigi inesperat d’aquest seu temps pretèrit: “Quan algú diu que el passat és una terra ignota, que les coses allà són i es fan d’una manera diferent, puc dir que he tingut aquesta sensació la major part de la meva vida perquè no tenia més remei, però ara ja no”.
El paisatge amb el seu llenguatge singular i l’entorn boscós de la cabana són, precisament, l’altre gran protagonista d’aquesta novel·la. Trond hi estableix en tot moment una relació íntima, compartint-hi pensaments i neguits. Els silencis amb què la natura dialoga amb el seu hoste tossut són enormement reveladors i l’autor els descriu amb un lirisme profund i eloqüent. No sempre hi troba acolliment; també poden arribar a ser infranquejables barreres comunicatives entre l’un i l’altre.
Petterson dóna una gran importància als detalls, als sons, als canvis cromàtics que es produeixen en l’evolució paisatgística. Per a ell és essencial que el lector sigui capaç d’identificar plenament el lloc on transcorre la història, que el pugui conèixer amb la màxima precisió a través de les pàgines que té al davant.
Cada gest i cada peripècia quotidiana de Trond, per irrissoris que puguin semblar a primera vista, esdevenen significatius en el desenvolupament del relat. No tan sols el seu estat anímic, sinó també les reaccions físiques del seu cos determinen el curs de la vida que duu aquí. “La memòria física dels personatges és molt important a l’hora de recordar o reconstruir el passat, i es tracta de deixar que aquesta flueixi, seguint una mica també el ‘camí dels sentits’ proustià”, diu Petterson en una entrevista que li van fer arran de la presentació a Barcelona de la versió catalana de Sortir a robar cavalls (Montserrat Serra, publicada al portal digital Vilaweb l’1 de novembre de 2016).
Una escriptura sòbria i precisa
Per Petterson (Oslo, 1952) ha escrit una història dramàtica, sense escarafalls ni estridències. Aquest és un dels mèrits de la seva escriptura: és sòbria, meticulosa, precisa, de ritme estable i mesurat, d’una serena bellesa. Potser se li pot retreure una certa fredor estilística, que de vegades es nota en el tractament de situacions amb un fort potencial emotiu, però el lector aviat s’adona que la intensitat dels sentiments també pot transmetre’s a través d’una contenció narrativa, com la de Petterson, realment magnífica.
El mateix autor ha dit sovint, en entrevistes i presentacions dels seus llibres a la premsa, que “actualment la paraula està sobrevalorada”i que el que pensem o el que sentim és més important que el que acabem dient amb les paraules. I així ho posen de manifest els seus personatges, com Trond, de qui ens anem fent una idea força exacta de la seva personalitat a mesura que coneixem el seu univers interior: emocions evocades des d’una tristesa essencial però al capdavall fèrtil i una assumpció dels errors comesos no desproveïda d’un cert ressentiment.
Sortir a robar cavalls (2003; la darrera de l’autor publicada al nostre país) és considerada la seva novel·la més poderosa i la que ha consolidat el prestigi de Petterson a nivell mundial. Anteriorment, el lector d’aquí havia pogut llegir Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), amb la qual l’autor va guanyar el Nordic Council’s Literature Prize i Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009).
L’escriptor noruec ha estat sempre vinculat al món dels llibres (traductor, llibreter) i sent devoció per aquests i per la literatura. Diu que des dels divuit anys ja volia ser escriptor. Dos grans autors l’han influït, reconeix ell mateix, en la seva escriptura: Knut Hamsun (1859-1952, també noruec guardonat amb el Nobel l’any 1920) i el nord-americà Raymond Carver (1938-1988, mestre del relat curt).
Llegir Petterson és sens dubte un intens plaer, que provoca enyorança de l’altra obra seva que encara no hem pogut descobrir. Com a Trond, ens fa ser una mica més indulgents i amables amb nosaltres mateixos.
