El plaer de la contenció

EL PASEO, ROBERT WALSER
Traducció de Carlos Fortea
Madrid: Siruela, 2016
88 pàgs. 13,95 euros

L’AJUDANT, ROBERT WALSER
Traducció de Ramon Monton
Barcelona: Edicions de 1984, 2015 (1ª edició, desembre)
254 pàgs. 18 euros

El dia de Nadal de 1956 uns nens van trobar estès a la neu el cos sense vida d’un home gran, amb abric llarg i botes, els ulls oberts, en estat de congelació. Walser havia mort practicant la seva afició preferida: fer llargs passeigs contemplatius, descobrint la “grandesa” de la quotidianitat de les persones i les coses. Passejar, deia l’escriptor, li era enormement plaent i li suposava un estímul per créixer professionalment i com a ésser humà. “Sense passejar estaria mort i la meva professió, la qual estimo amb passió, quedaria anihilada”, afirmava amb convicció a El Paseo (Der Spazierbang, 1917), reeditada ara per Siruela als cent anys de la seva primera publicació. Una adhesió entusiasta la de Walser, gairebé romàntica en molts moments, a la felicitat que dona aquesta actitud d’observació de la petitesa i l’aparent insignificança de molts actes quotidians, que Joseph Marti també fa seva a L’ajudant (Der Gehülfe, 1908).   
La novel·la que també recuperem per a aquesta ressenya conté en molts aspectes l’essencial de Walser, encarnat aquí en la figura de l’ajudant del comptable Tobler, que es recrea en l’assumpció del propi fracàs i en una manca d’expectatives futures com a principal tret configurador de la seva personalitat i que genera en ell sentiments ambivalents (joia però també  tristesa en molts moments; sensació de seguretat i alhora angoixa pel comportament del seu patró, etc.).
Joseph es mostra agraït de la vida que duu a casa dels Tobler, com a secretari permanent sempre en segon pla i també com un membre més de la família que se sent acollit i ben tractat, malgrat les freqüents reaccions irades de l’empresari i la fallida progressiva dels seus negocis.
De vegades ell mateix qüestiona la seva manera d’actuar i fins i tot censura l’actitud covarda que adopta, però finalment acaba reconeixent en l’obediència i la humilitat el camí per mantenir no únicament la bona relació amb els seus amfitrions, sinó un estat de benestar personal que li és cada cop més necessari, com al mateix Walser. “Que bonic que era pertànyer a algú en l’odi i la impaciència, en la submissió o el desànim, en l’amor o la melangia!”, diu Joseph en una d’aquestes ocasions, penedit del seu comportament.

L’art i la necessitat de passejar

El pensament d’aquest personatge és desconcertant i fascinant alhora, com el del seu autor. Robert Walser (1878-1956), considerat sempre un escriptor estrany i singular però d’una vàlua extraordinària, va fer de la falta d’ambició i d’un accentuat sentit de la modèstia el seu ideari vital. Res no li era més aliè, deia el Nobel en llengua alemanya Elias Canetti (1905-1994), que la grandesa o la notorietat pública.

L’escriptor suís Robert Walser

 

Per a l’autor de Jakob von Gunten (1909) –possiblement la seva obra més coneguda- són aquestes qualitats les que fan que l’escriptor se senti lliure a l’hora de crear i de viure de manera més plena. Una plenitud que se li va resistir a Walser durant bona part de la seva vida i que només trobà, fins i tot més que en l’escriptura,  en el contacte amb la natura –els seus continus passeigs així ho corroboren-, que no abandonà mai. “Sense el passeig i sense la contemplació de la Natura a ell vinculada, sense aquesta indagació agradable i al mateix temps rica en advertències, em sento perdut i de fet ho estic”, diu en un fragment d’El Paseo, títol autobiogràfic que posa de manifest en poques pàgines el que fou la gran passió d’aquest escriptor dotat d’una estranya sensibilitat i que ha captivat poderosament escriptors d’arreu, com per exemple aquí Enrique Vila-Matas.            
L’obra de Walser, aturada en un punt mort irreversible quan ingressa a l’hospital psiquiàtric d’Herisau el 1933 a causa de les seves cada cop més freqüents crisis nervioses i depressives, ha tingut una influència determinant en escriptors com Kafka o Musil, per esmentar només dos noms significatius.
Des d’aquella data no hi ha cap manuscrit que es conegui o que es pugui atribuir a l’escriptor suís. Probablement va continuar escrivint en estones robades a la rutina hospitalària, atapeïnt fulls o trossos de paper amb una lletra minúscula traçada amb llapis (el seu anomenat ‘mètode llapis’ és prou conegut), però sembla que no en va transcendir per a la posteritat cap mena de document literari.

Walser va triar la contenció, un mutisme volgut i conscient que l’acompanyés en el camí cap a la seva fi. En un dels seus darrers poemes (recollit en el magnífic assaig de J. M. Coetzee sobre l’escriptor suís, a Mecanismos internos, De Bolsillo 2010), Walser ens commou amb aquestes paraules: “No desitjo a ningú ser jo / Només jo sóc capaç de suportar-me / Saber tant, haver vist tant i no dir res, absolutament res”.  

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.