Josep Gras
L’ORDRE DEL DIA, ÉRIC VUILLARD
Traducció de Jordi Martín Lloret
Barcelona: Edicions 62, 2018 (2a. edició, abril)
144 pàgs. 17 euros
El poder polític, a través dels seus complexos entramats organitzatius i d’inacabables influències soterrades, sempre escenifica els acords i les grans decisions que es prenen, encara que la majoria de cops només es veu allò que es vol ensenyar. Entre bambolines, per entendre’ns, és on bateguen els motius i les intencions ocultes que desembocaran després en l’esclat dramatúrgic.
Tramoistes conscients de l’indispensable de la seva feina, mouen les bastides amb gairebé mi·limètrica precisió seguint les instruccions dels caps. Gràcies a aquest zel abnegat, el pervers vodevil en què personatges volgudament histriònics governen els destins de milions de persones està servit, sempre vertiginós i imprevisible.
Éric Vuillard (Lyon, 1968) s’ha endinsat en aquests escenaris ocults on es van covar algunes de les més nefastes accions polítiques els anys previs a la generalització de la segona guerra mundial, impulsades pel règim de Hitler en col·laboració o amb el vist-i-plau de mandataris europeus del moment: el canceller austríac Kurt von Schuschnigg, després substituït pel ministre de l’Interior Arthur Seyss-Inquart, tots dos humiliats pel führer abans i durant l’annexió d’Àustria per l’Alemanya nazi; els mesells primers ministres britànic i francès, Chamberlain i Daladier respectivament, doblegant-se a les exigències expansionistes de Hitler cap a Txecoslovàquia sota el solemne salamó del gran vestíbul a Munic (1938), i tants altres.
Benvinguts al grand guignol
L’ordre del dia, que ha merescut el darrer premi Goncourt de les lletres franceses, és una obra breu però trepidant, excel·lentment escrita, que captura la voràgine d’uns episodis transcendentals en la història d’Europa i la mostra a través d’instantànies eloqüents i vigoroses, en una síntesi superba d’allò essencial i de detalls significatius com gestos, mirades extraviades, posats tensos o acotacions de posada en escena, “de sobte les portes grinyolen, la fusta del terra cruix; a l’avantcambra enraonen”.
Vuillard ha fet un treball de documentació important, basant-se en notes biogràfiques o extretes d’obres memorialístiques dels mateixos protagonistes, cròniques de la premsa escrita i cinematogràfica de l’època, etc., i amb aquesta matèria sensible ha reconstruït de manera novel·lada instants crucials.
Magnific és, en aquest sentit, el que descriu la reunió que van celebrar amb Hitler i l’aleshores president del Reichstag Hermann Goering destacats empresaris i homes de finances alemanys, com Gustav Krupp, Wilhem von Opel, Georg von Schnitzler, Wolfgang Reuter i fins a un total de vint-i-quatre homes que, al final de la trobada, van fer donació de grans quantitats de marcs al partit amb la vista posada en les properes eleccions.
Un únic punt a l’ordre del dia, si més no el que coneixen els convidats a aquest grand guignol de l’alta política i dels seus lacais adinerats, que es repeteix un cop i un altre al llarg dels anys enmig de sumptuoses escenificacions i d’inacabables jocs de màscares.
Però tard o d’hora, ens diu Vuillard, les farses s’acaben – i en algun altre lloc i temps en comencen de noves- i arriba el moment de retre comptes. Per això, abans de caure el teló d’una de les pitjors tragèdies que ha conegut el món contemporani, hi ha un altre escenari més auster: Nuremberg. També hi és en aquestes pàgines, breu, esperpèntic, terrible. Alguns dels grans botxins ara hi desfilen, i amb ells l’alè dels milions de morts que els acompanyen nit i dia.
Com els que esmenta l’autor ja als capítols finals del llibre: “Però qui és tota aquesta gent”, es pregunta esglaiat un Gustav Krupp ja ancià, pressentint-los en l’ombra del racó.
Voraç, demolidora, poderosa, la prosa d’Èric Vuillard (també cineasta) a L’ordre del dia ens ha recordat un altre gran escriptor, Pierre Michon (La Creuse, 1945) i la seva també extraordinària novel·la Els Onze (2010).
Cronistes tots dos dels profunds abismes de la Història, el seu missatge és inquietant. Com aquestes darreres paraules de Vuillard: “L’abisme està vorejat d’alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable /…/, amb tot de rams de peònies seques com a tribut un cop l’any i, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells”.