Clarobscurs del passat

PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI, PATRICK MODIANO
Traducció de Mercè Ubach
Barcelona: Proa, 2015
156 pàgs. 16,90 euros

La proximitat d’un viatge breu a París em va fer pensar immediatament en Patrick Modiano, escriptor del qual n’havíem ressenyat en aquest mateix espai dos llibres ja una mica llunyans com són L’horitzó (2010) i En el cafè de la joventut perduda (2008), i a qui teníem certament abandonat des que li concediren el màxim guardó literari –sorprenentment per a molts, entre els que s’hi comptava ell mateix- l’any 2014.
Quan l’Acadèmia sueca va fer pública la decisió d’atorgar el Nobel a l’escriptor francès, “pel seu art de la memòria, amb el qual ha evocat els destins humans més intangibles i ha revelat el que va ser la vida quotidiana en el temps de l’Ocupació”, la seva darrera novel·la ja corria per les llibreries franceses: Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier (publicada l’any següent per Proa).
Perquè no et perdis pel barri, l’últim títol narratiu en català a casa nostra de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), per pocs dies més –molt propera la publicació de Records dorments, que promet barreja de ficció i autobiografia- no s’allunya gaire dels paràmetres habituals que trobem a les seves novel·les de l’etapa més recent: Carrer de les botigues fosques (2009) o L’herba de les nits (2014), a més de les dues ja esmentades a l’inici d’aquest article. Hi ha, al meu entendre, dues excepcions en aquesta trajectòria temàtica que són Trilogía de la Ocupación  i Tres mujeres, totes dues publicades per Anagrama el 2011 i el 2016 respectivament.
Modiano no es pot comprendre sense París. No es pot gaudir plenament sense interessar-se per l’embruix, el poderós embruix que la ciutat exerceix en la seva escriptura. És un element sempre present en el conjunt de la seva obra, i no únicament com a escenari testimonial d’unes vides literàries peculiars. La seducció parisenca de la que parlem perdura, més enllà de la ville dels grans monuments arquitectònics o dels principals reclams turístics, en el temps il·lustrat dels seus fills naturals i adoptius.
A les novel·les de Modiano hi descobrim la singular geografia sentimental de l’escriptor, que recorre una gran diversitat d’indrets urbans sempre associats a vivències del passat, descrits a través d’una mirada generalment melancònica i alhora intrigant.
Cada un d’aquests carrers i places que s’hi esmenten tenen una significació en l’exercici memorialístic que fa Modiano; tocats per una pàtina decadent que els embolcalla amb una especial barreja de tendresa i misteri, esdevenen un personatge més de la història, insubstituïble, permanentment presents en els avatars quotidians dels seus habitants.

Un retorn inesperat
A Perquè no et perdis pel barri Daragane –el protagonista, l’alter ego aquí de Modiano- torna, un cop i un altre, a aquesta topografia aparentment oblidada per reconstruir uns records que li són incòmodes i que remeten a fets tèrbols ocorreguts en el passat; no pas per voluntat pròpia, sinó induït a fer-ho per agents externs. La indagació que emprèn en uns orígens personals, desdibuixats ara a causa del pas dels anys, es desenvolupa com si es tractés d’una investigació detectivesca, però en un to d’evocació i d’introspecció autobiogràfica més que no pas al servei d’una trama negra o policíaca.
Hi ha també aquí una necessitat de fugida del personatge; fugida d’ell mateix, sobretot del seu passat, intentant arrecerar-se en un present més aviat indolent, vivint si es pot dir així una mica al marge. Daragane, com Bosmans a L’horitzó i també en certa manera la Louki d’En el cafè de la joventut perduda, ha volgut desvincular-se anímicament d’uns fets ocorreguts durant la seva infància i que ara, de manera inesperada, retornen d’aquell espai aparentment inhabitat i erm que conté les evanescències dels records.
Tanmateix, hi ha una ambigüitat o manca de direcció clara en el rumb que segueix el relat a mesura que es va acostant al final. La novel·la es mou tothora en un territori poc definit que barreja el gènere negre –una trama introduïda per l’aparició de dos personatges enigmàtics, Gilles Ottolini i la Chantal Grippay- i la ficció autobiogràfica, sense acabar de veure amb claredat quina és la intenció primordial de l’autor. Fa l’efecte que el desenllaç és volgudament molt obert, fins al punt que bé es podria prendre com l’inici d’una nova novel·la.

Un (bon) exemple més de l’univers literari de Modiano, sense la força narrativa d’altres títols seus anteriors, mentre esperem gairebé ansiosos els propers Records dorments d’aquest escriptor parisenc de soca-rel.    

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.