ELS BUDDENBROOK, THOMAS MANN.
Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.
Barcelona: Navona, 2019 (1ª edició: setembre).
885 pàgs. 39 euros.
A Lübeck encara avui s’alça majestuosa la casa dels Buddenbrook, la Buddenbrookhaus convertida des de 1993 en el Centre Heinrich i Thomas Mann que és alhora un museu, un lloc actiu per a la recerca i on se celebren tota mena d’actes sobre l’escriptor i dipositari del seu llegat vital i literari. Una visita que, després de llegir Els Buddenbrook de cap a cap i de submergir-nos en el seu món avui distant per a nosaltres però summament fascinant, esdevindria sens dubte un encertat colofó[1].
Per poc que ens hi esforcem podríem sentir-hi les passes adelerades del comerciant i senador Thomas per les àmplies estances, o les lamentacions sinceres de la Tony, la seva germana, davant la proximitat de la venda de la casa pairal; el ressò esmorteït de veus i rialles a la sala dels paisatges, escenari dels grans actes familiars i també, al capdavall, de la progressiva decadència d’una nissaga burgesa alemanya a la segona meitat del segle XIX.
És una de les idees principals que recorre tota la novel·la: el sentit de la vida, de la celebració d’aquesta, és indestriable de l’avanç imparable del declivi, del deteriorament de les persones, dels valors, dels fonaments que en altres moments havien estat sòlids. El progrés i la reputació de la família Buddenbrook, a través de tres generacions de comerciants i polítics, creixen i es consoliden, com també es reforcen els vincles familiars, els matrimonis i els fills que aquests hi aporten, els encontres amb tota la pompa per celebrar les tradicions… Tot plegat, beneït per una religiositat omnipresent, inflexible i fins i tot severa en ocasions que no deixa gaire marge per a certs comportaments “desviats” del recte camí.
Però, tot i comptar amb la benaurança divina cap als negocis i la prosperitat d’aquest destacat llinatge de Lübeck, el temps acaba degradant-ho tot, i no com a efecte de l’atzar sinó per la inevitable transformació dels costums i de les societats. I s’ha d’estar preparat per acceptar-ho. El darrer dels grans comerciants i també senador Thomas no hi és a temps ni tampoc massa predisposat, i sí en canvi la seva muller Gerda Arnoldsen, tal com es veurà al tram final de l’obra, després de la pèrdua del seu fill Hanno.
Els Buddenbrook és la primera gran novel·la autobiogràfica de Thomas Mann –això és prou sabut, què es pot dir a aquestes alçades d’una obra i d’un escriptor com aquests-, escrita entre 1897 i 1900 i publicada el 1901, quan el jove Mann tenia només vint-i-cinc anys. No deixa de sorprendre, doncs, per més que en coneguem el context del literat, l’enorme ambició que ja mou la ploma de qui més tard, concretament el 1929, seria guardonat amb el Nobel de Literatura. De fet, quan aquesta vasta crònica familiar ja havia aparegut Mann havia dit i escrit coses rellevants sobre el procés creatiu: “Mentre hi treballava, la meva secreta ambició es dirigia vers la grandesa”.[2]
Els Buddenbrook és la novel·la monumental que altres escriptors que van precedir Mann també van conrear: Tólstoi, sobretot, de qui l’autor de La mort a Venècia n’era un fervent admirador. Tant per l’abast de la seva mirada i el seu recorregut ficcionat, com per l’estil, la prosa de Mann, que esdevé prodigiosa en l’art de narrar entreteixint els més petits detalls amb les múltiples sinuositats argumentals del relat, tenim al davant un dels cims més elevats de la novel·la contemporània. L’escriptor coneix a la perfecció tot el món que ha creat i el va subministrant al lector segons el seu criteri de narrador omniscient. Tot està previst i només cal desenvolupar-ho en el moment oportú. Mann mou els fils d’uns éssers que, malgrat el destí literari que ja tenen traçat, posseeixen una entitat pròpia, diferenciada, al servei del curs incessant dels fets.
El perseverant escriptor –tal com li agradava d’anomenar-se ell mateix- hi explica la història de la seva família i de moltes altres famílies i persones conegudes de Lübeck. Tot el que hi és narrat amb una meticulositat en les descripcions i en la caracterització dels personatges realment extraordinaris ha estat abans documentat sòlidament en fonts dels parentius més propers i en altres igualment solvents. Es diu, en aquest sentit, que a Lübeck el nombre de persones que directament o indirecta es veien reflectides a la novel·la era tan alt que es van elaborar llistes de possibles correspondències entre personatges reals i literaris[3].
Dues concepcions oposades
A Els Buddenbrook hi ha bàsicament dos grans tipus de perfils, que responen a dues concepcions de la vida oposades o, si més no, força enfrontades entre elles i que apareixen amb més o menys centralitat en gairebé tota la seva obra. D’una banda, els individus dedicats als negocis, a l’assoliment d’una puixança econòmica creixent, al benestar material sustentat en un nivell de vida sumptuós, al manteniment de l’status i del prestigi de la família a través també de la participació en els cercles de poder econòmic i polític; amb un sentit pragmàtic i utilitarista, fortament influenciat per l’imperatiu de l’herència que ja traça d’avantmà el camí a seguir. Thomas Buddenbrook, que encarna aquest model a la novel·la, després de la mort del seu pare ni tan sols es planteja si hi hauria alguna altra elecció.
Hi ha, però, una altra manera d’entendre l’existència d’un mateix i del món que ens envolta allunyada dels mers paràmetres mercantilistes, que no encaixa en el patró burgès de l’època i que sovint és rebuda com a conflictiva i perjudicial per a la cohesió de la família. Aquestes altres persones, incompreses fins i tot en el seu entorn més proper, rebutgen el camí que se’ls ha assignat, el qüestionen, i expressen d’una manera més evident o més continguda –segons els temperaments- la seva inclinació a dedicar-se a altres àmbits no tan “productius” com poden ser el món de l’art o el teatre, per posar dos exemples.
Aquesta ruptura amb la tradició de la família és considerada una anomalia important i l’individu en qüestió pot acabar essent vist fins i tot de manera hostil i apartat progressivament del niu, de l’afecte i la seguretat dels seus. Aquesta antipatia genera, al seu torn, en la persona afectada un sentiment creixent d’incomoditat i, per tant, de desig d’allunyament. El Christian, el germà d’en Thomas, exemplifica aquest prototipus: no se sent acollit al nucli familiar i la seva conducta i manera de pensar són associades fins i tot a un trastorn de caire psicològic. La distància entre ells dos acabarà essent infranquejable.
Sens dubte, és un altre dels leitmotiv més presents a l’obra de l’autor de La muntanya màgica (1924) –possiblement la seva novel·la més ambiciosa i d’una qualitat autobiogràfica igual o superior a la d’Els Buddenbrook, tal com ell mateix deia, i considerada com una de les grans novel·les d’aprenentatge europees-, el de l’enfrontament entre l’art, la intel·ligència creativa i la societat dominada pel pensament burgès. L’artista és sempre, doncs, mal vist o senzillament incomprès perquè la seva aportació al progrés de la civilització esdevé, ha d’esdevenir necessàriament crítica envers els sistemes i les ideologies que el voldrien sotmès als seus designis.
Els Buddenbrook: l’art de narrar i l’art de llegir en una simbiosi gairebé perfecta.
Josep Gras
[1] Tot i que, tal com es pot llegir al web de la cèlebre mansió [buddenbrookhaus.de], ens hauríem d’apressar perquè aquesta romandrà tancada per fer-hi renovacions fins al 2023.
[2] Klaus Schröter en parla a la seva essencial però magnífica biografia Thomas Mann (Verlag, 1964; en la traducció catalana a Edic.62, 1990;p 63). El “model” a seguir era aquells anys per a Mann el de l’escriptor rus Lev Tólstoi.
[3] Molts col.legues i coneguts del seu entorn personal van expressar la seva disconformitat amb la manera.