L’infern

LA CARRETERA, CORMAC McCARTHY
Traducció de Rosa Borràs
Les millors obres de la literatura universal
Edic. 62, Barcelona. 1º edició: setembre 2007

Cada cop són més els crítics que hi veuen en la narrativa de Cormac McCarthy l’empremta profunda d’un dels grans de les lletres nord-americanes, William Faulkner, distingit amb el Nobel el 1949. No disposant en aquests moments de prou elements de judici per subscriure aquesta magnífica asseveració, sí podem dir que McCarthy –present els últims anys en totes les travesses de candidats a rebre el màxim guardó literari-, hereu o no de l’autor d’obres com El soroll i la fúria (1929), és indiscutiblement un escriptor majúscul. I aquesta seva última obra publicada aquí constitueix per mèrits propis una de les novel·les més commovedores dels temps actuals.
Els qui proclamen que en el món de McCarthy hi ha vestigis prou evidents de l’esperit de Faulkner, és molt probable que es refereixin –entre altres virtuts- a la força dels personatges mccarthyans. En efecte, els individus que trobem a les seves pàgines posseeixen una entitat forta, singular, poderosa malgrat la fragilitat i la intensa vulnerabilitat a què estan sotmeses les seves vides.
Els personatges que ens dibuixa aquest escriptor no gaire procliu als actes públics no s’obliden fàcilment; com el pare i el fill d’aquesta història, que mostren una enorme capacitat per encarar el tràgic destí que els pren, a cada nova envestida, el poc alè de vida que encara els queda. En l’actitud d’aquests éssers tan devastats interiorment com deteriorats es veuen els seus cossos, hi sobreviu una voluntat de superació que, més enllà de la destrucció quotidiana, de la desfeta omnipresent amb que es troben a cada pas, enalteix la dignitat humana i la fe –mai no abandonada del tot- en la humanitat i en la seva encara possible redempció. Els personatges de McCarthy (i els d’aquesta novel·la en són un exemple ben clar) són conscients de l’extrema precarietat en què es mouen, però l’assumeixen amb una serenitat gairebé més pròpia dels déus que no pas d’homes de carn i óssos. L’escriptor aconsegueix així transcendir l’esfera estrictament humana de la història i dotar-la d’una dimensió filosòfica i fins i tot mística en ocasions, però sense apartar-se mai del camí narratiu traçat.

Una novel·la corprenedora

La carretera, distingida amb el premi Pulitzer en l’edició d’aquest any 2007, és una novel·la corprenedora de cap a cap. McCarthy ens situa en un món de fesomia apocalíptica, completament devastat i anihilat després d’haver sofert –intueix el lector, perquè l’autor no ho diu mai- una catàstrofe d’índole nuclear o bacteriològica, o d’alguna altra mena de característiques semblants. Sense aliments, sense medecines, sense poder arrecerar-se del fred o de la pluja en cap lloc segur, un pare i el seu fill vaguen permanentment errants, caminant sempre, vivint prop de l’asfalt i dels contorns que el voregen, acompanyats només d’una pistola i d’un carretó on hi transporten els pocs queviures enllaunats que van trobant a les cases deshabitades i els quatre estris rudimentaris que els ajuden a subsistir; com l’encerat que els protegeix de les inclemències del temps i que, finalment, acaba convertint-se en un objecte carregat d’una forta significació simbòlica. Supervivents enmig de l’infern que és ara la Terra, sempre a l’aguait de no topar-se en el seu camí amb altres humans dolents (com els acostuma a anomenar el nen), el periple desesperat i incert d’aquests dos fugitius acaba revestint un caràcter gairebé epopeic, redimits per un desenllaç tràgic –com no podia ser d’altra manera- però alhora esperançador.

L’autor, amb una prosa absolutament sòbria, precisa en extrem i dotada d’una austera i intensa bellesa, ens ofereix amb aquesta novel·la una crònica esfereïdora del precipici al que es veu abocat l’espècie humana si no corregeix aviat el rumb de la seva existència. Sense cap escletxa per on s’esmunyi ni el més petit raig de complaença o de condescendència cap al lector, el relat de La carretera avança impecable en el seu ritme intern i en la progressió argumental, sòlid, contingut, amb un to narratiu quasi hipnòtic en alguns passatges. Una prosa depurada i precisa, que tan sols els anys acumulats de bon ofici poden fer germinar i prosperar.

Després de la celebrada No country for old men ( No es país para viejos, Mondadori 2005), Cormac McCarthy sorprèn novament amb aquesta sens dubte superba novel·la. Imprescindible.

 

467 Comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.