Josep Gras
DIARI D’UN HOME DE CINQUANTA ANYS
HENRY JAMES
Traducció d’Àlex Gombau
Angle Editorial, Barcelona / Manresa
1ª edició: setembre 2006
Aquesta narració curta, escrita el 1879 pel qui ha estat tradicionalment considerat com el més europeïtzat dels escriptors nord-americans de tombants del segle XIX, posseeix dues de les qualitats més preuades i significatives de la narrativa del mestre Henry James: una constant evocació del passat –d’un passat aquí enyorat- a través del personatge principal del relat, un militar actualment retirat, que narra els fets en primera persona, prenent la forma d’un diari personal; i també, un cop més, l’existència d’un secret transcendental que prové d’una situació que fou important en el passat del protagonista i que mai no va acabar de ser revelada o coneguda. Dues constants en l’obra de l’autor de Retrat d’una dama –sens dubte una de les seves novel·les més emblemàtiques-, i que aquí també hi trobem però d’una manera notablement més diluïda. Tanmateix, aquests dos elements essencials acaben convertint-se en el motor que fa avançar el relat i que el nodreix, més enllà del caràcter desenfadat i amable que el recorre de punta a punta.
L’assagista francès Tzvetan Todorov, en un estudi seu sobre Henry James, remarca aquestes característiques i els atorga un rang destacat i vertebrador de tota la narrativa de l’escriptor. I, en la mateixa línia, Todorov diu que I’existència dins de la narració d’una absència humana important és el que, precisament, constitueix l’eix dinàmic de tot el relat, contribuïnt així a bastir el complex entramat de relacions que s’estableix en el moment narratiu present. I, en efecte, a Diari d’un home de cinquanta anys la relació infructuosa que existí en el passat entre la comtessa Scarabelli, de la cèlebre Casa Salvi florentina, avui ja morta, i el nostre general ja retirat de la vida militar activa –que és, com hem dit abans, el conductor d’aquesta rocambolesca història-, no tan sols n’és el punt de partida sinó que s’erigeix en l’element argumental principal, generador de tot el relat posterior.
Una complexa ambigüitat
La visió que l’antic amant de la comtessa té sobre les relacions amoroses i la complexitat dels sentiments troba un encertat contrapunt en la figura del jove Stanmer, que és ara el pretendent oficiós de la filla de la noble senyora. Tots dos personatges encarnen a la perfecció aquesta dualitat de posicions aparentement irreconciliables entre sí: l’experiència i l’assossec que donen els anys enfront de l’ímpetu irreflexiu però coratjós de la joventut. Però els consells del nostre veterà protagonista al jove que ara li fa reviure aquella malenguanyada aventura del passat, no troben el ressò esperat en la conducta del temerari amant i acaben mostrant-se com a fallits. L’experiència viscuda en pròpia pell, ens diu així James, sovint no és útil per a vides alienes, malgrat la semblança de les circumstàncies.
Un plantejament simple i no massa ambiciós que, tanmateix, serveix al mestre de les lletres anglosaxones per destapar-nos, amb la seva habitual precisió, les ambigüitats i la mesquinesa que subjauen en tota relació sentimental. Es pot afirmar, i no sense raó, que Diari d’un home de cinquanta anys no és més que un entretingut divertimento, però a les mans de Henry James (Nova York,1843 – Chelsea, 1916) sobrepassa amb escreix aquesta condició per convertir-se en una altra petita joia més de la narrativa curta de l’escriptor.
Amb uns diàlegs brillants i plens de perspicàcia, formant part d’una narració ben edificada, la prosa de Henry James hauria de ser avui, com ho ha estat sempre, exemple de manual –si és que han d’existir els manuals- de com aprendre a escriure.