Josep Gras
LA MÚSICA DE LA FAM
J.M.G LE CLÉZIO
Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
Edicions 62, Barcelona.
1ª edició Abril 2009.
197 pàgs.
Després de la publicació l’any passat de L’Africà (Edic.62) –la primera obra traduïda al català de J.M.G. Le Clézio (Niça, 1940) d’ençà la concessió del Nobel-, era molt esperada pel públic lector del nostre país l’aparició de la seva darrera novel·la (Ritournelle de la faim, Gallimard, 2008). Certament, les expectatives que genera un autor que ha estat distingit amb el màxim guardó literari són enormes; circumstància aquesta que, en ocasions, pot anar a la contra dels mèrits i de les virtuts que posseeix la seva obra més enllà del reconeixement institucional. I aquest és el cas, en certa manera, que ateny la novel·la que ara tenim entre mans.
Tot i això, La música de la fam és una obra notòria, ben acabada, sòbria. Coherent de cap a cap amb el pensament de l’autor, es tracta d’una novel·la autobiogràfica, en què es narra la infància i primera joventut de l’Ethel, la mare de J.M.G. Le Clézio, durant els anys previs a l’esclat de la segona guerra mundial en una ciutat de París ja convulsionada socialment i amb brots significatius d’antisemitisme. Le Clézio explica les “heroïcitats” de la mare en una època difícil, el temps de prosperitat de la seva família i l’imparable declivi posterior d’aquesta quan s’inicia el gran conflicte bèlic. En un ambient de penúria i de desolació extrema, l’Ethel s’enfrontarà als desgraciats avatars de l’exili amb determinació, convertint la profunda tristesa que l’envaeix en coratge i fermesa per sobreviure.
Una novel·la amb un fort caràcter autobiogràfic
La darrera part de la novel·la, en què es descriu la cruesa de la postguerra i les dificultats per sortir-se’n de la família de l’Ethel, és sens dubte la més interessant i posseeix un innegable vigor poètic en alguns fragments, que confirmen l’estil de Le Clézio. Un estil mesurat, contingut, que no emfasitza especialment cap d’aquests episodis més fortament dramàtics, però conscient en tot moment de la seva implicació en el curs del relat. Per això diem que, en aquest sentit, La música de la fam és, o millor encara, vol ser una novel·la; l’autor expressa clarament aquesta voluntat en fer que la narració sigui conduïda en tercera persona. Però, així mateix, també és evident que el mateix Le Clézio reconeix des de les primeres línies el caràcter autobiogràfic dels fets que s’explicaran a continuació. L’escriptor ho ha dit en nombroses entrevistes: “Escric novel·les perquè no em veig capaç d’escriure les meves memòries”. El cert és que, més enllà d’aquest posicionament probablement massa humil, Le Clézio és un defensor infrangible de la novel·la com a gènere majúscul, del tot necessari i absolutament vigent avui dia. Cal continuar llegint novel·les, segons el Nobel francès de vocació cosmopolita, per tal de comprendre millor la complexitat del món actual. La música de la fam acompleix aquest propòsit, però com tantes altres –o potser hauríem de dir com la majoria- és una ficció que sorgeix de la memòria personal viscuda.
L’autor en parla a la introducció. El record de la fam –diu Le Clézio en un moment determinat-, de la fam diguem-ne més bàsica, la fisiològica, quan se n’ha patit és impossible d’esborrar; passen els anys i ell (el record) ha sabut instal·lar-se en un racó de la memòria de manera permanent. Però la fam del títol de la novel·la no es refereix a aquesta necessitat primària de tot ésser humà, sinó a una altra mena de “fam” tant o més imperiosa que la primera: aquella que brama incessantment dins l’interior de la persona a la cerca d’una pau i d’una felicitat íntimes que el món exterior li nega. Una fam profunda, arrelada en l’ànima, impregnada de por, acostumada a l’infortuni. L’Ethel va conèixer aquesta tenalla insadollable i, per això mateix, va lluitar per encarar la seva vida futura amb el coratge suficient per vèncer-la.
La infelicitat creixent que va viure la família de l’Ethel un cop començada la guerra i que seria ja irreversible és comparable a la progressió que experimenta el Bolero, la cèlebre composició de Ravel (almenys per a la jove heroïna d’aquesta novel·la): els darrers compassos són tensos, d’una peculiar violència que creix, arravatadora, arribant a la culminació de manera gairebé insuportable. Tan insuportable i horrible –diu el mateix Le Clézio en les pàgines finals- com el que després s’esdevé: “El silenci que en resulta, després del seu final, és terrible per als supervivents atordits”. Una música feridora, difícil d’oblidar, i que ara la paraula de J.M.G. Le Clézio ha provat de reproduir sobre el paper.