Breus lliçons naturalistes

Un dels trets més destacables del pensament literari naturalista, de qui Émile Zola (París, 1840 – 1902) en fou el més aferrissat impulsor, rau en la pretesa imparcialitat del narrador al llarg de tot el relat: aquest no ha de jutjar els comportaments dels diferents personatges ni comentar la naturalesa dels fets que s’hi expliquen. L’escriptor, com el bon científic, ha de mostrar-se impersonal davant la l’objecte d’estudi que escomet: primer, observar amb atenció la realitat, documentar-se rigorosament i, finalment, exposar o plasmar el resultat dels seus treballs.
Zola aplica amb convicció aquestes idees, que tenen en el realisme de Balzac i Flaubert un valuós precedent. Els personatges que poblen les seves novel·les són un reflex fidel de la societat que va conèixer l’escriptor francès. Tot aquest esforç d’observació amatent i de documentació presa del natural acabarien desembocant en la monumental Les Rougon-Mcquart. Histoire naturelle et sociale d’une famille sous le Second Empire, una vintena de volums escrits a partir de 1867 i publicats progressivament entre 1871 i 1893.
La grandiositat d’aquest vast i ambiciós projecte, que va germinar en grans novel·les com Nana (1880), Germinal (1885) o La bête humaine (1890), per citar-ne només algunes, ha eclipsat la força literària que també té la narrativa curta de l’escriptor. Zola va escriure un nombre considerable de contes, en què ja apreciem les seves preocupacions literàries, desenvolupades i millorades en els títols novel·lístics posteriors.

Un impecable pols narratiu
El recull que ara presentem, en una molt bona edició prologada i traduïda per Lourdes Bigorra Cervelló, constitueix una magnífica mostra de les qualitats de Zola en el relat curt. Cinc narracions, cadascuna de les quals estructurada en capítols, en què l’escriptor tracta alguns dels temes que esdevindrien constants en el conjunt de la seva obra: la mort, la crítica a determinats valors molt apreciats socialment en la seva època com l’honor (l’honor militar), el servei a la pàtria com a la més alta aspiració d’un individu o la promoció de la pròpia imatge en els cercles influents del moment (amb la conseqüent hipocresia i artificiositat en les relacions).
Així, la salvaguarda de l’honor (des d’una perspectiva militar) no pot esdevenir més nefasta quan és portada al límit a El capità Burle: el sentit de la pròpia dignitat acaba anorreant la possibilitat de ser feliç.
En ocasions, la felicitat és només un miratge, una il·lusió que existeix provisionalment però que per desgràcia acaba sucumbint davant la crueltat humana. Això és el que els passa a la Françoise i al Dominique a L’atac al molí, que veuen estroncat el seu projecte de vida futura en comú quan els soldats prussians ataquen el tranquil poble de Rocreuse. Un cop més, el militarisme i la cultura de la guerra esdevenen segons Zola un dels principals enemics de la prosperitat i de la pau entre els homes.
En un altre dels contes, el pare del naturalisme francès reflexiona sobre l’art i la creació artística, el talent o la genialitat que hi van associats o, per contra, la manca d’inspiració compensada, però, per la constància i la dedicació. És el cas de La senyora Sourdis, on l’escriptor dissecciona l’evolució de dos temperaments en una relació sentimental no exempta de conflicte, marcada en tot moment per la ineludible necessitat de crear (pintar quadres, concretament) i les seqüeles que aquesta comporta.
La mort com a destí final comú a tots els mortals, tant si pertanyen a un estament social privilegiat com a les capes més humils de la població, és protagonista en la narració que tanca el llibre, Maneres de morir, on l’escriptor descriu a cada capítol el traspàs de diferents personatges i com viuen el dol els éssers més propers.
Aquí la mort és un punt i final, volgut o no, que convida a un darrer acte de dignitat i de recolliment. I com a tal, esdevé no tan sols la cerimònia íntima del comiat i de la renúncia, sinó un alliberament. Però en altres casos, ens diu Zola, la mort o, millor dit, la superació d’aquesta és un punt valuós d’inflexió, un recomençar: així ho viu l’Olivier a La mort d’Olivier Bécaille.
Potser el més admirable de la prosa d’Émile Zola és l’extraordinària precisió amb què narra les diverses vicissituts que s’esdevenen en la història i el realisme i exactitud en el retrat dels personatges. Però sobretot aquesta perfecció d’estil, que no trontolla ni es fa feixuc i que brolla amb la força i la naturalitat que només l’orfebre experimentat pot donar a la seva peça. Es diria que no sobren paraules, que hi ha les justes i les necessàries per transcendir la mera descripció, per construir i cohesionar un relat que guanya a cada línia en intensitat i harmonia.
Un dels grans mestres de la narrativa, sens dubte, que ara podem redescobrir en una part del seu immens llegat segurament menys coneguda.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.