Josep Gras
ELS ONZE
Pierre Michon
Traducció de David Ilig
Barcelona: Club Editor, 2010 (1ª edició, setembre)
121 pàgs. 14,50 euros.
“Saps pintar els déus i els herois, ciutadà pintor? És una assemblea d’herois que et demanem. Pinta’ls com a déus o com a monstres, o fins i tot com a homes, si et ve de gust”, aquestes són les paraules amb què Proli, un dels onze membres del temut Comitè de Salut Pública, li fa l’encàrrec a François-Élie Corentin (l’anomenat “Tiepolo del Terror”) de pintar el quadre que immortalitzarà el Gran Comitè de l’any II, els gestors de la gran Revolució.
¿Uns tirans, uns veritables herois, o mercenaris d’unes idees que transformarien radicalment la societat i les relacions entre els homes? Tant s’hi val, diu el revolucionari que confia al pintor un pla tan agosarat en un dels passatges més intensos i bells d’aquesta novel·la. L’autor aconsegueix que nosaltres els lectors hi assistim també, estupefactes i admirats alhora com el mateix Corentin.
Retrat revelador per a la Història
Pierre Michon (La Creuse, 1945) recrea aquest transcendental episodi –un prodigi de la seva imaginació, exhaustivament documentada per a l’ocasió- i el converteix en el fet vertebrador d’Els Onze. I ell mateix, el novel·lista, cedeix la veu narrativa a una mena de cronista o de guia museístic que ens menarà fins a l’indret exacte del Louvre on hi és exposat el revelador llenç.
En la companyia d’aquest amatent majordom el lector coneixerà els escenaris d’aquella època anomenada amb raó el Terror, en què les paraules eloqüents i la sang corrien a dojo de manera sovint indiscriminada entre la població. I François-Élie Corentin -pintor inexistent, però inspirat en Théodore Géricault (1791-1824) o fins i tot en Jacques-Louis David (1748-1825)-, serà l’elegit per retratar els onze homes que duien aleshores les regnes polítiques del país.
Robespierre
Corentin, anomenat el “Tiepolo” d’aquells anys tan convulsos, per l’afinitat amb el pintor venecià Gianbattista Tiepolo (1696-1770) en el contingut al·legòric de les seves obres, captura la tensió i el capteniment d’unes figures humanes endutes febrilment per la voràgine d’uns esdeveniments d’abast imprevisible. El seu traç recrea fins a l’extenuació el més petit detall en la indumentària i en el posat. Billaud, Carnot, els germans Prieur o Robespierre –el més conegut de tots ells-, entre altres d’aquells homes implacables, junts en una estranya compareixença davant la Història.
Inspirat en l’esbós a l’oli que Géricault pintà realment, titulat Corentin rep l’ordre de pintar els Onze el mes de ventós i que el cronista històric Jules Michelet esmenta en el capítol III del llibre setzè de l’Histoire de la Revolution Française, aquest fet tan fascinant com difícil de creure és ficcionat per Pierre Michon, després de documentar-se en les corresponents fonts bibliogràfiques, de manera excel·lent.
Una escriptura voraç i poderosa
L’autor de l’elogiada Vides minúscules (1984) i de la més recentment publicada al nostre país El orígen del mundo (2012), imprimeix al relat un ritme narratiu enèrgic i vigorós, buscant sempre l’adhesió del lector. La seva prosa posseeix una enorme força descriptiva i un talent peculiar per a la plasmació gairebé pictòrica, plàstica, de determinades situacions, obtenint-ne així una rotunda bellesa: “El foc s’havia consumit, sols la llum de la gran llanterna quadrada queia aplomada sobre l’or escampat al lloc exacte on abans reposaven els vells ossos. Les cares romanien dins la penombra”.
Potser un punt massa arrauxat en alguns moments de la narració, el lector pot sentir-se puntualment incòmode en alguns salts del relat, però ben aviat és seduït irremisiblement per la passió arravatadora d’una escriptura voraç i poderosa com la vida mateixa.
El prestigi de Pierre Michon és, doncs, ben merescut i la comparació amb un dels grans com Julien Gracq (1910-2007) sembla del tot justificada.