Reconstruint la identitat

CASA GRAN
NICOLE KRAUSS
Traducció d’Ernest Riera
Barcelona: La Magrana, 2012 (1ª edició, setembre)
362 pàgs. 21 euros

Nicole Krauss (Nova York, 1974) és considerada una de les més importants escriptores nord-americanes actuals de la seva generació. La seva darrera novel·la, Casa gran (Great House, 2010), ha contribuït a consolidar aquest prestigi, la qual cosa no és pas poc meritòria si tenim en compte que aquesta és tot just la seva tercera novel·la publicada. The New Yorker (tot un “santuari” de la crítica i l’assaig literaris, on noms il·lustres com George Steiner, Philip Roth o John Updike hi han escrit regularment) la recomana sense reserves.
Casa gran, la seva segona obra traduïda al català després de La història de l’amor (La Magrana, 2006) i Llega un hombre y dice (només en versió castellana a Salamandra, 2008), amb la qual va ser candidata el 2010 al National Book Award, és una novel·la polifònica: diferents veus en primera persona assumeixen la conducció dels seus respectius relats.
Per ser més exactes, hauríem de parlar de narracions més que no pas d’una novel·la estructurada de la manera habitual. Es tracta de quatre històries que en una primera part són relatades de manera independent, però que acabaran confluïnt en punts de trobada argumentals i complementant-se recíprocament en la segona part del llibre.

Una inesperada fragilitat
El principal d’aquests nexes el constitueix l’existència d’un singular escriptori, d’una presència aclaparadora –com diuen alguns dels seus usuaris en diferents moments- i que aquí es converteix en un personatge més de la novel·la. El que representa aquest escriptori en les vides dels seus propietaris provisionals és summament important i acabarà marcant-ne el rumb i provocant-hi canvis imprevistos.
Si alguna cosa en comú tenen aquests personatges és una necessitat, més o menys urgent segons el cas, de recompondre la seva identitat, de resoldre alguns interrogants encara pendents. Rememorant episodis del seu passat en el que és més un acte imaginatiu –tal com la mateixa Nicole Krauss ha manifestat al respecte en entrevistes a diaris i revistes- que un exercici rigorós de memòria, aquestes persones s’adonen de la fragilitat amb què se sostenen el que fins ara pensaven que eren uns fonaments sòlids en les seves existències aparentment plàcides.
Aquesta cerca en la pròpia vida viscuda fins ara per mirar de trobar respostes pren, en la narrativa de Nicole Krauss a Casa gran, un to d’introspecció gens abstracte ni elucubratiu sinó molt vinculat sempre al moment present en què es troben els personatges. En aquest sentit, contribueix a justificar-ne les accions que aquests emprenen i a comprendre millor la complexitat de les seves actituds.

Camins que convergeixen
¿Què poden tenir en comú, a priori, una escriptora nord-americana que viu sola, només amb la companyia imponent d’un valuós escriptori, un advocat ja retirat i ara vidu per a qui un dels seus fills és un autèntic desconegut, una altra escriptora que va sobreviure al genocidi nazi però que amaga alguna cosa i un antiquari jueu perseverant i audaç? L’autora aconsegueix que camins distants i diferents acabin trobant-se ni que sigui esporàdicament i fer així que determinats assumptes pendents trobin per fi una via, encara que incerta, de resolució. Krauss demostra aquí el mestratge amb què governa els rumbs un punt erràtics d’uns personatges clarament infeliços. La seva escriptura és pacient, sobtil, elaborada.
La continuïtat temàtica entre totes quatre històries és evident, i el que canvia és l’ordre cronològic dels fets i vivències que s’hi expliquen. Sens dubte aquest és, al meu parer, un altre dels encerts destacats de la novel·la. L’escriptora mostra un gran domini en l’ús de la memòria personal i com aquesta va prenent forma de manera fragmentària però cohesionada en el cos del relat.
No podem deixar d’esmentar un tret que amb o menys intensitat forma part també de la literatura de Nicole Krauss i és la influència del seu origen jueu. Ella mateixa ho ha reconegut sempre públicament: tant pel que fa als seus descendents familiars (els seus avis van ser els únics supervivents de l’holocaust a la seva família), com respecte a principis i valors del pensament jueu que són presents en les seves obres, la incertesa per posar només un exemple.
Una incertesa que avui plana pertot, que domina pràcticament tots els àmbits de la nostra vida quotidiana  i a la qual és difícil oposar-s’hi. Potser per això, al capdavall, els neguits dels personatges d’aquesta novel·la ens resulten més propers i familiars del que ens podria semblar a primera vista.