Un poderós dilema moral

Publicada per primer cop el 1832 dins dels Nouveaux contes philosophiques; cinc anys més tard als Études philosophiques editats per Werdet i, finalment, inclosa el 1846 dins dels Études philosophiques de La Comédie humaine, aquesta nouvelle de Balzac planteja un interrogant filosòfic i moral prou ambiciós i no pas desvinculat del temps actual. Tal com diu un dels savis convocats per intentar dirimir un transcendental dilema que afecta el narrador-autor d’aquesta obra, en el tram final: “Si calgués anar a buscar l’origen de les fortunes, on seríem tots nosaltres”.

Novel·la breu però intensa i impecable en la seva arquitectura narrativa, L’hostal vermell (L’auberge rouge) està construïda en base a la tècnica del relat dins del relat principal: dues línies argumentals que transcorren paral·leles i que acaben confluïnt en una de sola a l’última part de la història, en el moment just i amb una cohesió perfecta.
El senyor Hermann, el principal hoste d’un sopar que aplega reputats homes de negocis i il·lustres representants de la societat francesa del moment – l’època de la Restauració, al primer terç del segle XIX, durant el primer Imperi napoleònic-, explica un malaurat fet del que ell mateix en va ser testimoni ja fa alguns anys, però que sorprenentment no ha estat mai resolt del tot: l’execució a mans de l’exèrcit d’un militar cirurgià francès, Prosper Magnan, acusat injustament de l’assassinat d’un ric negociant durant la nit que tots dos, juntament amb un company també militar de Prosper, van passar en un hostal pintoresc de la localitat alemanya d’Andernach, a la riba esquerra del Rhin.
Aquest cas enigmàtic no hauria passat de ser un bon entreteniment per a uns comensals àvids d’històries quant més rocambolesques millor, si la ploma experta de Balzac no hi hagués traçat una continuïtat argumental en el moment del ressopó, centrant l’atenció en el narrador-també hoste del convit i un personatge company de taula que no ha deixat de comportar-se de manera estranya al llarg de l’àpat, i en qui l’autor fa recaure unes cada cop més versemblants sospites.
La progressió del relat –que evidentment no revelarem aquí- ens durà a una segona qüestió de caràcter ètic que Balzac planteja al lector d’aquesta petita gran obra mestra, i que manté una íntima relació amb l’interrogant principal que esmentàvem abans i que podríem resumir en aquest enunciat: és lícit des d’una perspectiva ètica o moral, justificable, passar per alt l’existència d’un passat criminal i fraudulent en nom de l’amor? Quina ha de ser l’actitud d’un home honest, ens diu l’escriptor francès, davant aquest dilema en què raó i sentiments caminen per vies diferents? Finalment – i aquí no podem estalviar tampoc elogis- una opinió, una frase sintetitzen de manera magistral la conclusió a la qual sembla arribar aquesta novel·la.

Retrat exhaustiu de la societat del seu temps
L’hostal vermell és alhora, segons l’opinió de l’acadèmic Willi Jung en un estudi seu sobre l’obra (“L’Auberge rouge et la vision balzacienne de la Rhénanie”, a la revista L’Année balzacienne, Paris, 2000, nº 1), una novel·la negra o políciaca, un estudi filosòfic i un estudi de costums, tot plegat perfectament coherent amb les pretensions de La Comédie Humaine, el magne projecte literari de Balzac al que aquest es lliurà en cos i ànima: més de noranta títols narratius publicats entre 1829 i 1852.
Honoré de Balzac (Tours, 1799 – París, 1850), l’escriptor francès més important de la primera meitat del segle XIX, ens ofereix un retrat de la societat del seu temps que vol ser exhaustiu i realista, “fent-li la competència al registre civil”, tal com ell deia. A les seves pàgines hi desfilen més de dos mil personatges, representatius de tots els estaments socials, que l’autor d’Eugénie Grandet (1833) o Le père Goriot (1835) mostra amb una mirada que no busca precisament la complaença enganyosa en el lector.
Balzac, en paraules de Margarida Casacuberta al pròleg d’El cosí Pons (Edicions de 1984, 2003), construeix a La Comédie humaine una poderosa al·legoria sobre la realitat que li ha tocat de viure, de la qual se’n presenta com a testimoni; i encara més –hi afegíriem- com a meticulós notari. Observador atent i tossut, exigent en la documentació històrica que ha de servir per situar el marc dels seus relats, analista implacable de l’actuació dels seus personatges –que més endavant Émile Zola perfeccionarà i extremarà-, com en aquest fragment de L’hostal vermell: “Ocorre cada dia sota els nostres ulls un fenomen moral d’una profunditat sorprenent, i tanmateix massa simple per ser observat. Si en un saló es troben dos homes, un dels quals té dret a menysprear o a odiar l’altre, ja sigui per la coneixença d’un fet íntim i latent del qual està tacat, ja sigui per un estat secret, o fins i tot per una venjança futura, aquests dos homes s’endevinen i pressenten l’abisme que els separa”.
Ja ho deia Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942) al seu assaig Tres mestres: Balzac, Dickens, Dostoievski (La Llar del Llibre, 1988; Drei Meister: Balzac, Dickens, Dostojevski, Salzburg, 1919), i no hi podem estar més d’acord: Balzac és un dels tres grans novel·listes del segle XIX, amb una visió èpica del món i posseïdor d’un firmament propi. Hi pot haver res de més plaent que endinsar-s’hi i abandonar-se al terbolí de la seva obra?

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.