Josep Gras
L’ART DE LA FICCIÓ, JAMES SALTER
Pròleg d’Eduard Márquez. Traducció d’Albert Torrescasana
Barcelona: L’Altra editorial, 2017 (1ª edició, febrer)
127 pàgs. 16 euros
Aquest llibre conté les tres conferències que James Salter (Nova York, 1925-2015) va escriure i llegir als vuitanta-nou anys en el marc de la Fundació Kapnick de la Universitat de Virgínia, de la qual ell n’era en aquells moments escriptor resident.
En elles s’hi reflexiona sobre l’ofici d’escriptor d’obres de ficció. Salter –de qui se n’ha editat en aquest mateix segell editorial el recull de narracions L’última nit (2014) i Joc i distracció (2015), i a Empúries Això és tot (2014)- parla del que ell considera que són qualitats primordials que cal treballar per arribar a fer d’aquesta vocació una professió fèrtil i sòlida.
La dedicació, la constància: lliurar-s’hi, sense por a la decepció o al fracàs. Moltes hores de feina, diu l’escriptor nord-americà, per aprendre’n i per acabar aconseguint un resultat satisfactori. Al llarg d’aquest aprenentatge s’ha de mantenir una actitud d’humilitat, assegura, alhora que no perdre mai la confiança en un mateix ni en l’esforç per superar-se.
Trobar un estil, una veu pròpia. Per a Salter són dos conceptes complementaris, absolutament fonamentals, i no es refereixen només a la manera d’escriure: “L’estil és l’escriptor en el seu conjunt”. Són trets distintius que subratllen la singularitat de l’autor, perquè mostren “una manera determinada d’observar les coses i una manera determinada d’expressar-les”.
No és un camí fàcil, en el recorregut del qual l’escriptor ha d’exercitar constantment habilitats tan importants com llegir, rellegir (els autors canònics, o aquells altres que són un referent per a nosaltres); corregir, tant com calgui, a diferents nivells (estilístic, lèxic, argumental…) i, en conseqüència, reescriure. Salter esmenta grans mestres com Flaubert, Virginia Woolf o Isaak Bàbel per il·lustrar la seva opinió.
James Salter era un escriptor que es prenia el seu temps per escriure. No era partidari d’imposar-se un determinat ritme de publicació, i sí en canvi de complir una rutina diària de treball. La seva última novel·la, Això és tot (All That Is, 2013; traduïda al català, 2014), va aparèixer després de trenta-cinc anys de silenci voluntari i de seguida va esdevenir el títol que despertaria el reconeixement entusiasta de la crítica, equiparant Salter amb escriptors nord-americans de la categoria de Norman Mailer o Saul Bellow. L’èxit li va arribar en uns moments de la seva vida, deia ell mateix a les entrevistes, en què ja no necessitava tot aquest rebombori del món literari.
Una desena d’obres, entre novel·la i conte sobretot i també el llibre de memòries Quemar los días (Burning the days, 1997; Salamandra, 1997), componen el seu llegat, del qual ara se’ns presenta l’oportunitat de conèixer-ne una mica més els seus mecanismes interns.
Un procés llarg i difícil
“Escriure novel·les”, diu Salter en un fragment de la segona conferència, “és difícil”, és un procés llarg que exigeix tenir algunes qüestions bàsiques ben controlades: una idea, uns personatges, la història que els albergui, l’argument. Però també hi ha altres aspectes, sosté l’autor d’Anys llum (1975, de propera publicació en català), igualment importants com la forma que tindrà la novel·la (l’organització dels capítols, l’estructuració del text, l’enfocament narratiu…), els escenaris de la ficció i la sempre difícil però necessària feina del que Salter anomena “seleccionar”: què escollim o què destaquem de tot el material potencialment narrable que tenim a l’abast, provingui de la nostra experiència real o sigui inventat; quin to ha de predominar, l’ordre prevalent dels fets, etc.
L’escriptura, diu aquest autor de prosa diàfana, és un do, una força interior que acaba imposant-se i que no pots desoir. Escriure una novel·la o un conte és una experiència immensament enriquidora. És molt més que un llibre el que ofereixes al lector; “és el miraculós obsequi d’un món complet”, diu Salter referint-se a Flaubert, un dels seus mestres destacats.
Al llarg d’aquestes pàgines que ens brinden l’oportunitat de conèixer una mica més el que fou “la caixa d’eines” d’un dels grans escriptors de la narrativa moderna nord-americana, Salter ens explica anècdotes de trobades, coneixences o simplement impressions de lectura relacionades amb altres escriptors contemporanis seus com Saul Bellow, Nabokov, Faulkner, O’Hara, etc., als quals va admirar i de qui, assegura, va aprendre’n força.
No trobo paraules més encertades per acabar aquesta petita ressenya que les seves pròpies, que el mateix Salter va fer servir per tancar l’última conferència i que són extretes de la seva novel·la Això és tot (comentada també en aquest blog): “Arriba un moment que t’adones que tot és un somni i que només el que es preserva en l’escriptura té alguna possibilitat de ser real”.