Ferralla

NOCTURN DE PORTBOU, JAUME BENAVENTE
Sabadell: La Temerària editorial, 2014 (primera edició, novembre)
295 pàgs. 19,50 euros


Portbou és segurament la principal protagonista d’aquesta novel·la, la vila que no ha perdut mai el seu caràcter llegendari de lloc de confluències, de finals de trajecte o de començament d’altres, també refugi deseperat per a persones empeses a un exili interminable com Walter Benjamin, que acabà aquí el seu tortuós periple.
Portbou és l’escenari enigmàtic i alhora acollidor que el Daniel Gispert, pintor vocacional, va triar en el seu moment per viure-hi i on ara, a punt de concloure una llarga etapa de la seva existència, s’hi aixopluga de nou per recapitular, per acomiadar-se’n.
Des de la mítica estació ferroviària d’aquest enclavament fronterer, el Daniel anirà rememorant al llarg d’una nit els fets del que són en realitat dos relats que, a mesura que avança la narració, s’encreuen i es complementen revelant fragments nous que ajuden a encaixar les peces, donant pas finalment a una tercera història que havia romàs oculta fins a aquell moment i que esdevé fonamental per comprendre el sentit de tot plegat, la raó d’unes vides que van a la deriva.
La relació entre ell i el metge Marcel Bosom que viu a Portbou i l’existència erràtica que duu el Daniel –entre Barcelona, Portbou i Súria, el poble dels seus pares- constitueixen el nucli principal de la novel·la. Propiciada per aquesta amistat, sorgeix la coneixença de la Sofia i la seva filla adol·lescent Alma, totes dues d’origen hongarès, i d’un individu inquietant com el Paul. La vida d’aquestes dues dones, però, amaga un passat dramàtic que el lector no coneixerà plenament fins a les darreres pàgines.
L’evocació del Daniel és discontínua, ja que no segueix estrictament l’ordre cronològic de les vivències que explica, adaptant-les en tot moment al seu recorregut personal. Ell és, a més del narrador, el fil conductor que manipula com a testimoni privilegiat els diversos blocs argumentals de la història.

Una peculiar malenconia
Tot plegat esdevé finalment passat, un passat ara conegut –en l’últim tram d’aquesta narració impregnada d’una perceptible malenconia- i, precisament per això, encara més trist del que hem anat veient al llarg de la història. És, en un sentit metafòric, com el Maritza, el vaixell mercant de la portada del llibre i que atrau l’atenció del Daniel i de la Sofia des del primer moment, cadascun per motivacions diferents: un enorme artefacte ara inútil, devastat pel foc, a punt de ser desballestat.
Així ha estat en certa manera la vida passada de la Sofia i de la seva família al Budapest encara comunista dels anys setanta (l’Alma, en János, en Férenc…): què se’n pot aprofitar, per a un futur nou? La resposta implica valentia, determinació per deixar enrere un llast feixuc. 
I dels caus i de les feines per on transitaven els dies del Daniel (vigilant de pàrquing, encarregat d’un càmping costaner, jugador d’escacs, pintor…)? Del seu gran amor, l’Elsa? D’en Marcel, el seu amic? Les vivències configuren la nostra identitat, però potser tal com les recordem més que no pas com realment han succeït: “Així construïm la realitat, fragmentària, discontínua, vàlida per al nostre ús personal”, diu el Daniel.  
Portbou, silenciosa, discreta, lleial, continuarà acollint vides i persones esgarriades, albergant qui sap quants futurs esperançadors, independentment dels capricis del destí o de la història.
Nocturn de Portbou, la darrera novel·la de Jaume Benavente (Barcelona, 1958), és una obra ben travada, escrita amb un pols narratiu ferm, d’estil sobri, mantenint en tot moment un to de melangia i misteri que alguns crítics qualifiquen de proper a territoris literaris com el centreeuropeu o el portuguès (Masurca de Praia, premi Roc Boronat 2000; Llums a la costa, premi Pin i Soler, 2006 o Dietari de Porto, premi Benvingut Oliver de Narrativa 2011, entre altres).
Qui és citat més d’un cop a la novel·la de Benavente és l’escriptor Joseph Conrad (Ucraïna, 1857 – Londres, 1924), potser a causa de l’admiració personal de l’escriptor català per l’autor d’obres com El cor de les tenebres (1899) o La línia d’ombra (1917).

Benavente, com Conrad, ens recorda la fragilitat de les nostres aparentment sòlides existències i com n’és de difícil mantenir un preuat però quimèric equilibri al llarg de la canviant travessia de la vida.

1 Comentari

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.