LA VIDA PLENA, MICHAEL HAMPE
Traducció de Carles Andreu Saburit i Maria Riera Velasco
Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2010
280 pàgs. 22,30 euros
El títol ens pot fer pensar a primera vista que es tracta d’un llibre més d’autoajuda –gènere que ha anat experimentant un desprestigi creixent els darrers anys, potser degut a una proliferació excessiva en poc temps i també a un caràcter híbrid que presenten molts dels seus continguts-, però en realitat som davant d’un assaig filosòfic absolutament rigorós.
Michael Hampe ens ofereix, com diu el subtítol, quatre meditacions, quatre textos escrits des de diferents punts de vista teòrics, sobre un tema tan difícil d’acotar aparentment com és el de la felicitat. Una fita aquesta, i un objectiu de recerca prou ambiciós, que demanen ser compartits per les reflexions elaborades des d’àmbits ben diversos del pensament.
Michael Hampe (Hannover, 1961) té una llarga trajectòria dedicada a la investigació, l’ensenyament i la divulgació de la filosofia, que podem resumir en els següents breus apunts. Entre 1980 i 1989 estudià Filosofia, Psicologia, Història de la literatura alemanya i Biologia a les universitats de Heildeberg i Cambridge: una formació pluridisciplinària que ha orientat després cap a l’aprofundiment en l’anàlisi dels grans interrogants filosòfics, fent-se ressò de mestres tan rellevants com Plató, Aristòtil, Spinoza o Wittgenstein, per citar només alguns exemples. Des de 2003, després d’exercir de catedràtic a a Dublín, Kassel i Bemberg, Hampe és professor titular de Filosofia al Departament d’Humanitats, Ciències Socials i Polítiques de l’ETH (Escola Politècnica Federal de Zuric). Autor d’un gran nombre de publicacions entre articles acadèmics, llibres (propis i a manera de contribució en altres de col·lectius), conferències, etc.
Una visió polièdrica
La vida plena (editat per primer cop el 2009, Das vollkommen Leben: Vier Meditationen über das Glück, Verlag) planteja aquest enunciat central, que és l’eix vertebrador de tot el contingut del llibre: “L’ésser humà pot assolir en aquesta vida la plenitud?”, o bé “les persones poden arribar a trobar la felicitat i, en aquest cas, quin camí han de seguir?”. Una mateixa pregunta, en realitat, que es ramifica en múltiples matisos i interpretacions que Hampe ha mirat aquí de concretar en quatre dissertacions filosòfiques, volgudament seleccionades per la diferència de perspectives que representen.
L’acadèmic alemany remarca, en aquest sentit, el valor afegit que suposa la pluralitat de veus a l’hora de donar resposta a un tema d’aquesta magnitud. Per això els textos que conformen els capítols centrals de l’obra estan signats per noms diversos i parteixen de presupòsits teòrics i conceptuals diferents. Però en realitat, i aquí rau l’originalitat del plantejament d’aquest llibre, les argumentacions que es desenvolupen en els quatre assaigs que integren La vida plena responen a una sola autoria, la del mateix Michael Hampe.
Amb indubtable astúcia i enginy, Hampe ha creat un marc narratiu fictici per encabir-hi la seva visió intencionadament polièdrica d’un assumpte tan complex: la felicitat i les seves intricades reminiscències ètiques i socials. Els quatre suposats autors dels textos són, per tant, un de sol: el filòsof i professor alemany que signa l’obra que tenim a les mans.
Amb aquest peculiar mètode expositiu (el remarcat en cursiva és del mateix autor) Hampe ha volgut mostrar “tant els modes de vides de les persones com el model de pensament i d’investigació de les ciències al voltant d’aquesta qüestió”. Seguint aquesta mateixa línia, dos personatges també imaginats per l’autor, Kolk i Low, són els encarregats d’interpretar i “aplicar” a la seva relació personal les conclusions principals que podem extreure dels textos.
Precisament, una d’aquestes idees bàsiques sosté que la felicitat no ha de ser un estat ideal que cal cercar permanentment i que hagi de figurar a la nostra agenda com una fita futura per assolir. És el present el que cal dotar d’una rellevància significativa; cada experiència de felicitat, de joia, que la persona viu en contextos vitals no amenaçadors, sustentats en les pròpies afinitats afectives i en una identificació dels nostres desitjos i de les possibilitats reals de materialitzar-los, conté un enorme potencial que ens fa cada cop més propers a aquest benestar tan anhelat.
D’altra banda, i tenint en compte que la conciliació entre les expectatives personals de felicitat i les exigències del model actual de civilització sovint és molt difícil d’aconseguir, l’individu –ens diu un dels heterònims de Hampe- ha de construir una ètica personal basada en uns valors de bellesa, veritat i cerca d’harmonia.
Hampe acaba dient-nos que una excessiva teorització sobre la felicitat és, justament, del tot contraindicada per poder experimentar-la. Intentar ser present en el món, a través dels nostres actes quotidians, dotant-los de sentit per a nosaltres, és el camí més encertat per acostar-nos a aquest estat de benestar ideal que planteja el llibre. És potser allò de carpe diem, sàvies paraules dels clàssics i que equivalen a tota una declaració d’intencions.