Corregint el rumb (en temps de desgreuges)

Sally Rooney –la jove escriptora irlandesa que va captivar tothom, crítica i lectors, amb la seva segona novel·la Gent normal (Periscopi, 2019; Normal People, 2018)– es pren molt seriosament l’actuació dels seus personatges, què els fa comportar-se d’una manera determinada, potser incomprensible a primera vista, però finalment mereixedora de ser acceptada i fins i tot lloada. Esdevenen no tan sols creïbles i interessants –al cap i a la fi no deixen de veure’s involucrats en els mateixos assumptes conflictius o semblants que la resta de mortals. S’ha de dir que l’autora els acompanya tothora, des de les primeres passes, els escolta i els deixa expressar-se força lliurement, però també els exigeix una reflexió exhaustiva –per cert, que els seus personatges siguin tan “reals” als ulls dels lectors, confessa Rooney a Merve Emre al llarg d’una magnífica conversa a l’edició digital de The Paris Review del 9 d’octubre de 2024, és possiblement la seva major ambició com a escriptora.

És el cas d’aquesta novel·la, en què dos germans de tarannàs molt diferents, en Peter i l’Ivan, amb edats relativament distants –el primer, passada la trentena i el segon amb vint-i-tres–, es troben immersos en un període de crisi a les seves vides, una mena d’interludi marcat, sobretot, per la mort recent del pare i el dol conseqüent que deixa, fent que antigues ferides no ben cicatritzades es manifestin de nou i provocant així una confrontació entre ells dos cada cop més plena de ressentiment.

Rooney dissecciona la naturalesa d’aquesta relació amb una habilitat prosística extraordinària, que li permet combinar el curs del pensament dels membres d’aquesta díada amb el relat de les accions que protagonitzen, i on també hi tenen una significació especial els entorns físics i elements ambientals que complementen les sinuositats anímiques de cada un d’ells. Hi ha una mena de monòleg interior –sobretot en el Peter, sovint turmentat– en què predomina un peculiar to introspectiu, expressat amb frases curtes, enunciatives, fragmentàries, que barregen records, desitjos, imatges de moments viscuts, recances…, i que integra en la seva dinàmica les influències dels lligams exteriors, bé siguin aquells més personals o aquells altres que es deriven de les interaccions quotidianes habituals (en les rutines de la feina, amb els amics, en encontres puntuals).

Vegem-ne un exemple en aquest passatge, en què el Peter ha pres una decisió important i es disposa a posar-la en pràctica: «La vida que li correspon, sí, per fi. A fora, en l’aire fresc i humit de l’hivern, una massa de núvols foscos i feixucs. Gira a la dreta cap a l’església i els cotxes li llisquen pel costat, sobre els bassals, amb els curts posats. Cases en filera velles i majestuoses, llums de colors que parpellegen en finestrals alts i bonics. Deixar tots els errors enrere».

Tant en Peter –l’advocat resolutiu que creu que té controlats també aquells assumptes sentimentals i afectius més delicats, com l’Ivan –un intel·ligent jugador d’escacs a l’alça, introvertit però alhora més predisposat al diàleg–, són conscients de la “precarietat” de les seves vides individuals en les circumstàncies actuals, dels obstacles comunicatius que no afavoreixen, precisament, la necessitat de parlar, d’intentar refer una relació tan malmesa.
El moment crític pel que passa la relació, en aquest temps de transició, no ha sorgit només de la pressumpta incomptabilitat entre dues visions del món allunyades entre sí, ni de la càrrega dels rols respectius assumits abans a la família i que ara trontollen. Hi contribueixen també els nexes que s’han anat creant amb altres persones, i les limitacions que aquests imposen, i el grau d’incertesa o, fins i tot, de dessassossec que generen.
Així doncs, en alguns moments es reconeix ben clarament que el “problema” també ve donat pels altres, amb més freqüència de la volguda, per “la proliferació de vincles inapropiats”, tal com els qualifica en Peter. I la Margaret –la dona que es deixa estimar per l’Ivan– també ho pensa: que sovint harmonitzar l’esfera personal amb la social comporta una gran despesa d’energia i desgast. Rooney comparteix el neguit de la Margaret, així com també el de la Sylvia i la Naomi –les dues parelles d’en Peter–, perquè es pregunta constantment, com a escriptora i com a dona, què significa la “normalitat” en termes socials i fins a quin punt podem aspirar a assolir-la.

Aquesta és una de les qüestions centrals a Intermezzo –escrita entre 2021 i 2024, tot i que la cronologia de la història que s’hi explica abasta tan sols quatre mesos d’un mateix any–, i també una de les grans preocupacions literàries de l’autora irlandesa, que ja s’aprecia a les seves anteriors novel·les Converses entre amics (La Magrana, 2020; Conversations with Friends, 2017), l’abans esmentada Gent normal i On ets, món bonic? (Periscopi, 2021; Beautiful World, Where are you?, 2021): la dificultat contínua d’integrar la vida interior en la vida social, i viceversa, encara més quan es tracta de situacions poc habituals o especialment sotmeses a tensions considerables.

En parla amb detall a la interessant entrevista que va concedir a Fintan O’Toole per a la capçalera digital The New Statesman en la seva edició del 25 de setembre de 2024, de la qual n’extraiem aquestes paraules: «Hi ha un desig de mantenir la privacitat, la vida íntima, i gairebé de segrestar-la dels ulls indiscrets del món exterior, però també hi ha un amor per la comunitat i la vida social, un desig de pertànyer i formar-ne part, i això implica ser percebut i fer que la pròpia vida sigui llegible per als altres».
Per als personatges de Rooney aquest equilibri és difícil de trobar, i sol anar acompanyat de contínues friccions entre el que anhelen i esperen rebre del món exterior i els murs quotidians externs que fan més difícil viure amb una més que legítima però molts cops incompresa llibertat personal.
Són conscients, però, de la seva individualitat afeblida en aquests moments i de la urgència d’intentar reparar-la, enfrontant-se a la vida –la pròpia, i també les alienes– amb una mirada més generosa, més autocrítica, més ponderada.

Hi ha, en aquesta confrontació –que esdevé, alhora, un lent procés d’apropament– entre en Peter i l’Ivan, tres moments clau: el sopar al restaurant que accentua l’hostilitat entre els dos germans, al tram final de la primera part; l’esclat de la tensió acumulada entre ells dos que acaba en una discussió i una baralla força violentes a l’antiga casa familiar, a la tercera –probablement, el punt àlgid on es manifesta amb més força l’escriptura de Rooney– i, finalment, l’encontre que va donant forma a una reconciliació que, no gaire abans, semblava impensable que s’acabés produint a curt termini.
Segurament aquí pesa més el missatge d’esperança que Rooney ens vol transmetre: si som capaços de rectificar, de corregir determinats errors nostres ‒abans cal acceptar-los, és clar‒, una revifadora redempció personal és factible i, en conseqüència, la possibilitat de recomençar, de «donar sentit a una cosa tan passatgera, la vida» ‒pensa en Peter, abans d’acomiadar-se de l’Ivan‒, és més tangible que mai.

Podria semblar una mica moralista aquest desenllaç, però encaixa perfectament amb les inquietuds d’uns éssers en certa manera desvalguts ‒la crisi de valors i d’una fe espiritual o religiosa, les absències d’aquests “suports” en el dia a dia, la presència inevitable del dolor i com els afecta, l’acció implacable del temps…‒. Qüestions que per a l’escriptora són importants, i que la novel·la com a gènere, creu, hi pot respondre perfectament, perquè la seva vigència avui és absoluta.

Sally Rooney està convençuda que no és una forma esgotada, ni de bon tros, i que els novel·listes d’ara, al mateix temps que han de conèixer i mantenir aquest llegat secular, també «hem de ser genuïnament contemporanis i participar en aquesta història textual que encara és tan viva i present per a nosaltres». L’Ulysses (1922) de James Joyce, reconeix, és la gran obra que admira i que ha inspirat en certa manera la creació d’Intermezzo ‒les seves més de quatre-centes pàgines dedicades a descriure l’evolució anímica dels dos germans al llarg d’un temps tan reduït en són un senyal inequívoc.
Però aquest tribut particular que Rooney ret a la monumental odissea de Leopold Bloom per Dublín durant un dia no és un fet aïllat en la seva trajectòria. Altres títols clàssics de la narrativa de ficció han estat referents en la producció de Sally Rooney, com Emma (1815), de Jane Austen; Daniel Deronda (1876), de George Eliot o La copa daurada (1904), de Henry James.

Com es pot comprovar, una sòlida formació literària i també filosòfica sosté l’obra de la jove escriptora nascuda a la ciutat irlandesa de Castlebar ara fa trenta-quatre anys, i que es pot apreciar clarament a la novel·la que ens ocupa. Rooney dedica tot un capítol final a documentar les citacions d’altres textos i autors que  –unes de manera més explícita que altres– són presents al llarg del desenvolupament argumental i que l’enriqueixen enormement. N’esmentem alguns exemples: Ludwig Wittgenstein i les seves Investigacions filosòfiques (publicades pòstumament el 1953; en català a Edic. 62, 1997, traduïda per J. M. Terricabras) és un dels destacats, però també el Hamlet de Shakespeare –aquí en la versió de Joan Sellent, Versions a peu d’obra, Núvol, 2016– irromp en alguns moments amb la seva lucidesa arravatadora. Igualment, versos de poetes de l’alçada de Philip Larkin, William Worsworth o T. S. Eliot són manllevats per Rooney per revestir de més profunditat el comportament dels protagonistes.

Hi ha unes paraules, a les darreres línies, en el curs del monòleg interior del Peter, una darrera reflexió magnífica, per la brevetat i la convicció, esperançadora, plena de sentit. Tots la compartim, els seus companys de ficció, l’autora i nosaltres, els lectors: «Imaginar també és vida: la vida només imaginada». Ni més ni menys.